LOCALMED. La governança local a l'Euroregió de l'Arc Mediterrani

Abstract

La crisi ha dut una nova onada de polítiques neoliberals a escala mundial i per a les ciutats s’ha introduït el terme “urbanisme d’austeritat” (Peck, 2012; citat a Martí-Costa i Tomàs, 2016: 188) o més aviat reintroduït, perquè ja se n’havia parlat en altres onades de polítiques neoliberals des dels vuitanta (Méndez i Caravaca, 1992). Ja abans d’aquesta profunda crisi, s’havia produït un canvi del gerencialisme a l’empresarialisme, que implicava l’ús dels partenariats publicoprivats per a atraure inversions, l’assumpció de les pèrdues per part de les institucions públiques quan les activitats privades fracassen i la priorització dels grans projectes urbans en compte de les polítiques redistributives (Del Romero, 2010; Martí-Costa i Tomàs, 2016: 188). Amb la crisi de 2008, s’ha combinat una “austeritat selectiva” amb l’estat del benestar com a objectiu, una sincronització entre desregulació i regulació promercat, i una descentralització de facto en la qual “l’Estat descarrega sobre les entitats locals competències que no exercirà” (Peck, 2012; citat a Martí-Costa i Tomàs, 2016: 189; vegeu també Peck, 2015; Jiménez, 2016: 53). Per tant, són fenòmens estructurals i polítiques neoliberals les que van condicionar fortament la governança local postcrisi, i la política d’austeritat té la seua culminació amb la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, que algú ha llegit com un intent de recentralització i foment de la privatització dels serveis públics locals (Boix, 2014; Martí-Costa i Tomàs, 2016: 192). A aquesta recentralització li hem de sumar el procés lent però continuat de descentralització del nivell macro al meso, del govern central a les comunitats autònomes, que talla el flux competencial cap als nivells micro. I això és una anomalia en el conjunt europeu, on els països, en general, han tendit a completar la descentralització fins als últims nivells. L’accés de noves coalicions als ajuntaments en 2015 va possibilitar una nova forma de fer política, però precisament aquesta llei i el control per part del govern central ha limitat la seua capacitat de maniobra. No obstant això, la lluita contra l’especulació, la defensa dels serveis públics, la sostenibilitat, la crítica a l’austeritat o la reivindicació d’un habitatge digne (Martí- Costa i Tomàs, 2016: 192) han estat una constant i s’han desenvolupat mesures en aquesta línia a ciutats com Barcelona, Sabadell o València. Però també hi ha l’entrebanc de la manca de centralitat, que impedeix un desenvolupament correcte de les ciutats i els municipis de l’EURAM.