Literatura i immigració internacional a la cultura catalana del segle XXIconceptualització i recepció crítica

Abstract

L'objectiu d'aquesta tesi és estudiar la hipotètica especificitat de la literatura catalana d'origen internacional en l'àmbit europeu, i, en el cas que n'hi hagi, examinar com pot estar relacionada amb la minorització històrica de la literatura catalana. Amb aquest propòsit, s'ha utilitzat un marc comparatiu. S'ha estudiat, en primer lloc, l'evolució de l'espai que ocupa la literatura d'origen migrant de tres contextos europeus: l'alemany, el francès i l'italià. S'ha posat de relleu la recerca taxonòmica i nominativa, i els trets distintius de la configuració i la recepció de cada una d'aquestes tres literatures europees d'origen internacional. Aquests tres contextos ens han servit de marc per a la comparació amb el cas català. Pel que fa al camp català, després d'estudiar la relació entre les migracions peninsulars del segle XX i la literatura catalana, s'ha analitzat la recepció crítica de la literatura catalana d'origen internacional del segle XXI. S'ha parat esment en la conceptualització acadèmica, tant en la procedent de les universitats catalanes com la que prové de les estrangeres. Es percep un ús reiterat de manlleus terminològics; és a dir, el fet que el corpus català sigui posterior al dels espais literaris europeus estudiats es tradueix en una conceptualització basada en la que ja empraren els precedents internacionals. Per concretar l'estudi s'han seleccionat nou autors procedents de sis països, que es corresponen a tres continents: Agnès Agboton (Benín), Pius Alibek (Iraq), Najat El Hachmi (Marroc), Saïd El Kadaoui (Marroc), Patrícia Gabancho (Argentina), Nadia Ghulam (Afganistan), Laila Karrouch (Marroc), Asha Miró (Índia) i Silvana Vogt (Argentina). La selecció no pretén ser exhaustiva, però és representativa del corpus actual. La presència d'elements autobiogràfics i la reflexió sobre la identitat híbrida en construcció del migrant són trets comuns significatius de les seus obres. Des d'aquest corpus, s'examina la construcció identitària del migrant a partir de conceptes com la hibridesa i la memòria, i l'efecte d'aquests dos factors en els textos literaris. A més, s'investiguen els motius que han dut els escriptors d'origen internacional a triar la llengua catalana com la llengua literària emprada en les seues obres. Així mateix, s'estudia el mercat editorial i la importància dels premis per a la inserció d'aquest corpus en la literatura catalana. La concentració de la publicació de la majoria d'aquestes obres en segells vinculats al Grup Planeta posa de manifest l'interés de les polítiques de l'empresa editora més potent de Catalunya -i de l'Estat espanyol- per promoure aquest tipus de literatura. L'examen dels paratextos, especialment els títols i les cobertes dels llibres, donen indicis valuosos del procés de configuració d'aquesta literatura i de la seua circulació. S'observa una tendència a l'exotització orientalista, i a la cosificació de les autores en espais paratextuals i en àmbits promocionals dels seus llibres. Pel que fa als trets distintius propis de la literatura catalana d'origen internacional, s'observa la importància de l'atorgament del Premi Ramon Llull, l'any 2008, a L'últim patriarca, de Najat El Hachmi, per a la ràpida acceptació d'aquest tipus de literatura en el cànon català. Contràriament al que succeí en els contextos europeus estudiats, el sistema literari català acceptà com a pròpies, en molt poc temps, les produccions textuals d'autors nascuts a l'estranger. L'elecció de la llengua catalana ha estat decisiva per a aquesta acceptació, no solament perquè si els textos haguessin estat escrits en una altra llengua no serien considerats com a literatura catalana, sinó perquè la tria lingüística es justifica sovint des de posicionaments de solidaritat amb la situació minoritzada de la llengua i de la cultural catalanes. Els autors triaren conscientment el català com a llengua literària. L'aparició d'aquest nou tipus de literatura a Catalunya, que ja existia en altres espais europeus, significa un èxit per al sistema literari català perquè li adjudica una autopercepció de normalitat, i facilita que la literatura catalana contemporània pugui compartir qualitats idiosincràtiques d'altres literatures hegemòniques.