Entre postveritats i unanswered questionsEls discursos dels públics sobre la música clàssica contemporània

Resumen

Més enllà de l’exercici de manipulació mediàtica i del dirigisme polític que sorgeixen en termes immediats, el concepte postveritat suposa el reconeixement institucional de la subjectivitat en la seua faceta més radical. En termes sociològics, la moderna liquació arriba fins als darrers reductes de l’objectivitat: les dades obtingudes per vies científiques i la seua difusió al gran públic. El valor, ara, ja no el dóna la font, ni la forma d’obtenció, ni el mitjà. Quant el sistema social fa fallida i perd la seua legitimació, la veritat establerta deixa de ser vàlida i se n’ha de buscar una de nova. Finalment, el canvi és fa tan necessari que acaba passant per damunt de tot i pot acabar confonent les manipulacions del passat i les presents. El terme postveritat és, també, una invitació a repensar la nostra epistemologia i les metaveritats. És quelcom semblant al que va provocar l’art –dit encara– contemporani respecte al propi art. Mirar dins de, pensar dins de, reflexionar la pròpia reflexió. Açò sembla haver sigut l’element més distintiu de l’art que encara ens és coetani. Un art que no només interpel·la la societat sinó que, a més, s’interroga a sí mateix. I de totes les arts, visuals i escèniques, és la música –en la seua advocació clàssica– qui sembla estar recorrent un camí més llarg i feixuc. En la nostra investigació, hem anat a cercar el públic d’abonament simfònic –seguidors, doncs, habituals del fet musical– per donar-li la paraula. Per mitjà d’un grup de discussió, celebrat al propi recinte de l’abonament – l’Auditori de la Diputació d’Alacant– a principis de 2017, hem obtingut una mostra dels discursos que sobre la música clàssica contemporània efectuen els públics. Els resultats ens serveixen per comprovar quines són les veritats i les contradiccions d’aquesta música que va nàixer per interrogar.