Il Decameron (1971) de Pasolini com a exploració natural del sexe a través d'un clàssic medieval

Resum

Pier Paolo Pasolini, a través d�una conceptualització materialista de les imatges i dels sons derivada del seu posicionament polític esquerrà, aporta en Il Decameron (1971) un exemple reeixit d�apropiació del clàssic medieval de Boccaccio tot posant l�èmfasi en la consagració i en la celebració de la sensualitat, l�erotisme i el sexe amb un to tragicòmic i visceral. El film, integrant, juntament amb I racconti di Canterbury (1971-1972) i Il fiore delle Mille e una notte (1973-1974), del cicle de la Trilogia della Vita, esdevé un atac lúcid i alhora furibund contra la falsa doble moral burgesa característica de l�Europa de la segona meitat del segle XX. En aquest sentit, el present article, que, malgrat referenciar deçà i dellà el magnus opus boccaccià, se centra especialment en el film de Pasolini com a producte artístic autònom, atén a diversos aspectes concrets emprats pel cineasta per tal de reflectir tal concepció desacomplexada del sexe. Així, entre d�altres punts, la comunicació analitza el component de la fisicitat, que dóna lloc al passeig constant de cossos i rostres gens idealitzats en pro d�unes trobades sexuals creïbles, o la preferència pel dialecte napolità ?de fet, l�acció es trasllada de la Florència original al sud italià?, instrument mal·leable i vivaç als ulls de Pasolini en major mesura que l�encarcarat estàndard, identificat amb la classe dominant. Així mateix, la tria majoritària d�actors no professionals ?més enllà de la presència d�actors fetitxe com ara Ninetto Davoli? és plantejada pel malaguanyat director com a instrument eficient que faça participar el joc i el somriure com a formants d�aquesta idea antiburgesa del sexe en tant que festa i divertiment al marge d�etiquetes morals. Pasolini es pren llicències respecte de la font medieval, cert és, però triomfa, mitjançant una reescriptura adient als pressupòsits del seu món personal, a l�hora d�evocar les ganes de viure dels jóvens florentins que fugen de la mort negra en el text original.