La gestió turística local en el litoral catalàuna lectura des de la dialèctica socioespacial

Resumen

Laportació principal daquesta tesi és lanàlisi de la gestió turística i les estratègies que els municipis del litoral català han desenvolupat per fer front a la crisi (o a la sensació de crisi) del model turístic tradicional que es va manifestar a principis dels anys noranta del segle passat. També proposa una nova visió de lestructura territorial del litoral i aporta noves dades sobre levolució de loferta dallotjament turístic a nivell municipal de tota la costa mediterrània espanyola entre els anys 1981 i 2001. El cos de la tesi sestructura en tres parts: un marc teòric on es fa una anàlisi sistemàtica de les principals interpretacions sobre levolució de les destinacions madures, un capítol dedicat al models territorials litorals que, a més de lanàlisi estadística descriptiva de les dades fa una anàlisi de conglomerats jeràrquics per definir els clusters territorials turístics, i finalment, una classificació de les estratègies que han desenvolupat els municipis litorals per adaptar-se a les noves formes de la demanda turística. Per a aquest darrer capítol sha entrevistat a 150 persones relacionades amb la gestió turística local i territorial dels municipis litorals catalans, a més destudiar els plans urbanístics i els documents destratègia turística. Això ha permès constatar que és principalment de làmbit local don parteixen les estratègies per adaptar-se a les noves formes de la demanda, i que aquestes respostes són diverses per què depenen del context (lhabitus habermasià) de cada municipi. Malgrat la diversitat, shan pogut classificar les estratègies en cinc grups: les que intenten recrear lespai turístic per convertir-lo en una autèntica ciutat per viure-hi tot lany, les que es basen en la sostenibilitat, les que aposten per la hiperealitat, les que desenvolupen esdeveniments efímers i les que impulsen la millora de la qualitat del producte turístic tradicional. Generalment aquests canvis es desenvolupen per assaig-error, per intuïció, sense que responguin a un model preestablert. Una de les principals conclusions daquest apartat ens indica que hi ha pocs municipis que puguin explicitar el fons i la forma de la seva política turística. Per això es desenvolupen estratègies que es superposen, es barregen i, a vegades es contradiuen, fent que la política turística del municipi es reinventi contínuament. De fet, com dedueix una altra de les altres conclusions, el model turístic actual es basa en la innovació constant. Pel que fa al capítol teòric sidentifiquen les principals interpretacions sobre el canvi de model turístic i es classifiquen en cinc grups: les teories evolucionistes (Butler, Doxey, Miossec, Gormsen, Holder) que estableixen que les destinacions turístiques han de passar necessàriament per determinades fases, les teories que pronostiquen el collapse del sistema per superació de la capacitat de càrrega, les interpretacions que es basen en el canvi de lescala, que parteixen de la idea que el turisme ha deixat de ser una activitat regional a un fenomen global, les que atribueixen als avenços tecnològics el canvi en el model i les que emmarquen els canvis turístics en un canvi més ampli que afecta a una societat que passa a ser postmoderna. De lestudi teòric es desprèn que hi ha consens sobre la idea de crisi del model turístic però no hi ha unanimitat sobre les causes daquesta crisi ni sobre el nou model turístic que ha de sorgir. Lestudi empíric de les variables de loferta turística litoral, que és laportació principal del capítol dos, ha permès treure moltes conclusions, tant per lestudi descriptiu de les dades com per lanàlisi de conglomerats jeràrquics. En aquest breu resum només destacarem dues idees. La primera delles contempla que el litoral no és homogeni sinó que està constituït per cinc tipus diferents de municipis que formen unitats orgàniques que es repeteixen per tota la costa. Entre aquests tipus de municipis hi ha el que hem anomenat ociurbs, que concentren gran part de loferta turística, els nuclis turístics que tenen un nombre important de població resident i aporten mà dobra i serveis, i les ciutats perifèriques que tot i estar a la costa viuen al marge del negoci turístic. Laltra idea a destacar és que en vint anys la distribució de loferta turística en el territori ha canviat poc: als lloc on hi havia una gran concentració de places al 1981, lany 2001 encara són els llocs que ofereixen més serveis dallotjament. Sobserva però un important canvi en la tipologia dels allotjaments: en els 20 anys estudiats els habitatges turístics shan consolidat com la modalitat dallotjament emergent, a molta distància dels càmpings i loferta hotelera.