"LO RIU ÉS VIDA"Percepcions antropològiques de l'Ebre català

Abstract

La relació de la població local amb el riu ha sofert profundes transformacions al llarg del segle XX, cosa que, inevitablement, ha influït en la percepció i significació que aquesta població anava donant a l'Ebre. A principis de segle, el riu era un recurs molt aprofitat: via de comunicació, font de matèries primeres, d'energia hidràulica, d'aigua per a reg i consum domèstic i, fins i tot, escenari de celebracions i actes lúdics. Existien una sèrie d'oficis que implicaven una important ocupació del medi fluvial: llaüters, raiers, barquers, pescadors i guardes del canal (o "canaleros") compartien un mateix espai, amb interessos de vegades contraposats. Aquesta intensa vida al voltant del riu per força havia de generar una rica sociabilitat i convertir l'Ebre en un dels principals llocs on es desenvolupaven les relacions personals. Més tard, tota una sèrie de factors, que culminen cap allà a la dècada dels 60 del segle XX, releguen l'Ebre a l'oblit: la decadència de la navegació; la desaparició de la pesca per al consum, la dels cistellers i dels canyissers; l'arribada de l'aigua corrent a les cases... És, senzillament, com si el riu no existís; durant vint o trenta anys els riberencs "viuen d'esquena al riu". Gairebé no se'n parla, perquè no té els efectes beneficiosos que hem descrit abans però tampoc en té de negatius ja que, amb la construcció dels pantans, es redueixen dràsticament les riuades. D'altra banda, el procés porta aparellada també una desvalorització i un menyspreu de l'Ebre, basats en el sorgiment de la consciència de contaminació i de deteriorament del medi. A la dècada dels 90, el riu torna a prendre valor, però és un valor diferent: ara és un recurs turístic. El Pla de Navegabilitat, amb poca acceptació entre la població local i resultats discutibles, iniciarà aquesta tendència, que s'anirà consolidant per diferents camins. Es tracta d'una mirada més activa sobre l'Ebre que es troba fonamentada en el potencial lúdic i paisatgístic del medi fluvial, i que servirà per a construir l'embrió de la nova identitat ebrenca.Però l'autèntica recuperació de la importància perduda no tindrà lloc fins a l'any 2000, amb l'inici de les mobilitzacions contràries al PHN. Les Terres de l'Ebre viuen una resposta sense precedents que recuperarà velles imatges del riu, algunes d'elles reformulades, però que també en farà sorgir de noves. En aquesta darrera etapa, els postulats teòrics, de caire ecologista, es fusionen amb antigues idees sobre el paper del riu Ebre i donen lloc a una nova construcció social de l'Ebre en la qual es combinen vells i nous símbols: els ebrencs s'han adonat que el riu que els volien "prendre" és l'element bàsic de la seva identitat. Des d'ara, l'Ebre recupera la seva centralitat.El resultat ha estat una mirada més respectuosa sobre el riu per part dels autòctons, que ara és percebut com una riquesa que cal preservar i transmetre a les generacions futures. Els coneixements directes del medi, procedents de la interacció i de la transmissió oral, van sent substituïts pels que procedeixen d'una representació més àmplia i fonamentada en textos científics, ja que el context ecologista global afavoreix aquest tipus de concepció del riu. Si per als avantpassats el riu constituïa un modus vivendi, per als ebrencs actuals el riu no és un recurs per a explotar sinó per a conservar.