Els parlars del baix ebre. Estudi geolingüístic

Resumen

Els parlars del Baix Ebre. Estudi geolingüístic" és un treball que descriu els parlars de cada una de les poblacions del Baix Ebre. Es va detectar la necessitat d'analitzar sistemàticament, a través d’un mètode com el de la geolingüística, la llengua parlada al Baix Ebre a partir de la descripció de tots i cada un dels seus parlars (no només els dels municipis sinó també el de totes les pedanies), la qual cosa no havia estat desenvolupada fins al moment. La justificació de la tesi, doncs, ve determinada, en primer lloc, per la manca d’un estudi d’aquest tipus, que localitza cada forma lingüística en la població on ha estat pronunciada per després representar-ne la variació cartogràficament. Paral·lelament a aquest argument de la novetat que suposa una investigació com aquesta en la comarca triada, es troba la qüestió que part de l’enquesta dialectològica, a partir de la qual s’han extret les dades, dintre de pocs anys quedarà obsoleta, per diverses raons. La principal és que les transformacions experimentades en la societat durant les últimes dècades han comportat un canvi de vida susbtancial en els hàbits, en els costums i, en conseqüència, també en la llengua parlada. La desaparició d’estris, treballs o tradicions comporta amb tota probabilitat la pèrdua dels mots amb què la gent s’hi refereix. I una de les pretensions que cerca el present treball és, també, deixar constància d’aquests mots. En algun cas, potser no s’hi ha arribat a temps. Molts són encara d’ús habitual, però en un sector de població d’edat adulta o avançada, cosa que fa preveure'n un futur i una vitalitat incerts. A més, la mobilitat actual de la població per qüestions laborals, d'oci, etc. i la desaparició de distàncies afavorida per la millora en les comunicacions viàries són dos aspectes oposats al sedentarisme i a la vida autosuficient que caracteritzava els pobles d'aquesta àrea fa ja algunes dècades. Aquesta realitat també juga en contra de la pervivència de formes i variants particulars d'un poble concret o àrea determinada i això justificava també, al nostre entendre, la necessitat d'una investigació com aquesta. S'afegeix, a aquest argument, la voluntat de compleció, des del punt de vista de la geolingüística, de l'estudi de tot el territori de les Terres de l'Ebre, tenint en compte que el Baix Ebre era l'única de les quatre comarques ebrenques que no gaudia d'un treball d'aquestes característiques. Així, doncs, ara ja es pot afirmar que les Terres de l'Ebre són una àrea privilegiada en el mapa del domini lingüístic pel fet de disposar d'una investigació lingüística d'aquest tipus, que s'ha fixat en totes i cadascuna de les localitats que la integren. L’estudi, doncs, s'ha dut a terme des de la perspectiva de la geolingüística, la qual cosa significa que les dades amb què s'ha treballat provenen de la llengua parlada, com pertoca al mètode dialectològic. El desenvolupament de la faena a realitzar comença amb la recerca bibliogràfica, que té per objectiu recollir i tindre en compte, sobretot, els treballs que s’han fixat en la zona geogràfica que ens ocupa, però també aquells que estan relacionats d’una manera o altra amb la disciplina en qüestió, això és, des d’estudis d’altres indrets del domini lingüístic fins a obres que aborden el tema des del vessant teòric. El pas immediat ha estat el treball de camp, que ha consistit a realitzar les enquestes al nombre d’informants necessaris (prèviament contactats) per a cada localitat. Aquests informants han de reunir les característiques exigides pel mètode. El qüestionari és l’emprat per Joan Veny i Lídia Pons per a l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) i compta amb unes 4000 entrades. Després de la fase de recollida de dades, es procedeix a la redacció de cada un dels apartats que conformen la descripció lingüística (fonètica, morfologia, sintaxi, lèxic) i a la posterior representació cartogràfica dels resultats obtinguts, que s’ordenaran també per nivells lingüístics. Aquesta última acció és la que configurarà després l’Atles Lingüístic del Baix Ebre. Pel que fa a la recollida de dades, s'ha mirat de preservar al màxim l’homogeneïtat de les respostes i d’evitar possibles variacions diacròniques que es podrien produir si entre la primera enquesta i l’última transcorreguessen períodes de temps massa extensos. Així, pràcticament la totalitat de les enquestes s’ha dut a terme entre la primavera de 2014 i l’estiu de 2015. Prèviament, s'havia enquestat algun apartat concret a algun informant. Posteriorment a aquesta data, el que s’ha fet és visitar puntualment algunes localitats per a completar buits que havien quedat en l’enquesta i per a contrastar dades recollides. El treball es completa amb la inclusió d'altres informacions, com un apartat amb la descripció geogràfica i històrica de la comarca d'anàlisi, informació sobre els estudis lingüístics previs que se centren en l'àrea d'estudi i l'explicitació de la metodologia utilitzada. Els objectius que han guiat aquesta tesi han estat els següents: descriure els parlars del Baix Ebre en la seua totalitat, tant des del punt de vista lingüístic (des de tots els nivells d'anàlisi: fonètica, morfologia, sintaxi, lèxic) com des del punt de vista geogràfic (analitzant el parlar de cada una de les poblacions); establir les relacions i els paral·lelismes lingüístics existents entre els diferents parlars; determinar les àrees dialectals intracomarcals i, per últim, precisar la classificació dialectal del català de la comarca. A més, s’ha inclòs el d’elaborar l’Atles Lingüístic del Baix Ebre. Així, aquest estudi geolingüístic dels parlars del Baix Ebre es completa amb una representació cartogràfica del material recollit: l’Atles Lingüístic del Baix Ebre (ALBE). Es tracta d’un total de 1209 mapes distribuïts en setze camps semàntics, més un dissetè apartat que recull informació fonètica, morfològica i sintàctica i, finalment, un últim apartat de conclusions. La major part de mapes reflecteixen fenòmens que presenten variació i, per tant, mostren almenys dues solucions diferents en el mapa comarcal. Sovint, en una mateixa població, s’hi han recollit dues (o més) variants. Aquesta realitat es trasllada cartogràficament pintant l’àrea de la localitat en qüestió amb una trama de línies diagonals paral·leles amb tants colors com solucions s’hi han registrat. En algun cas, s’ha cregut interessant incloure mapes amb un sol color, que demostren la unitat dels parlars de la comarca, especialment pel que fa a algun tret fonètic o morfològic. Tots els mapes –fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics– són sintètics, és a dir, amb acoloriment de cada terme municipal segons les variants que s'hi han recollit. Els mapes de conclusions, en canvi, demostren amb isoglosses la diversitat lingüística del Baix Ebre i la seua caracterització dins el bloc occidental de la llengua. Pel que fa a les conclusions, els parlars del Baix Ebre participen majoritàriament de tots els trets distintius que segons Veny (1989 [8a ed.]: 22-24; 1998 [12a ed.]: 19-20) caracteritzen el català occidental i, més concretament, presenten trets tant del català nord-occidental com del català valencià. En general, els parlars de l’àrea central i meridional de la comarca mostren molts més trets coincidents amb el català valencià, els parlars més septentrionals en comparteixen més amb el nord-occidental i, finalment, els parlars nord-orientals mostren alguns paral·lelismes amb el tarragoní. A més, s'ha observat que al Baix Ebre es troben un nombre gens menyspreable d’isoglosses que delimiten l’ús de dos geosinònims, dels quals un és emprat a la major part del Principat (del Baix Ebre cap al nord) mentre que l’altre és usat del Baix Ebre en avall, a vegades fins a l’extrem sud valencià, la qual cosa atorga als parlars de la comarca d'estudi una particularitat, com a punt de confluència de denominacions diferents del domini lingüístic. Aquest fet reforçaria la consideració del tortosí com a dialecte de transició, des d'aquest punt de vista. Internament, l'anàlisi dels parlars del Baix Ebre proporciona la imatge d’una comarca que, malgrat trobar-se en el centre geogràfic del català occidental i de formar-ne part plenament, mostra unes diferències lingüístiques internes gens menyspreables, tant de tipus fonètic i morfosintàctic com de tipus lèxic. Les divergències més remarcables parteixen la comarca en dos, amb una divisió horitzontal: al terç nord, les localitats de l’Ametlla de Mar, Benifallet, Paüls, el Perelló i Tivenys; als dos terços restants, la resta de la comarca, molt més homogènia lingüísticament. Les localitats septentrionals esmentades mostren també diferències entre elles, no formen un conjunt unitari. Així, es pot parlar d’un subgrup format per l’Ametlla de Mar i el Perelló i un altre format per Benifallet, Paüls i, en algun cas, Tivenys. Excepcionalment, Xerta i Alfara de Carles participen d’aquest darrer grup en algun tret. Totes les poblacions esmentades, però, malgrat aquesta subagrupació, presenten característiques exclusives. També es pot destacar l’àrea deltaica, al sud-est de la comarca, com a àrea particular diferenciada de la resta per l’ús d’unes paraules i variants específiques. Els parlars del Baix Ebre es poden considerar com a parlars de transició entre el nord-occidental i el valencià i és precisament aquesta transició allò que els atorga una fesomia pròpia, de confluència de característiques fonètiques i morfosintàctiques del bloc occidental, per una part –amb la particularitat de la coincidència de les formes 1a i 2a del plural del present de subjuntiu amb les de l’imperfet de subjuntiu–, i de personalitat marcada pel que fa al lèxic, per l’altra, amb un gruix considerable de mots comuns amb el valencià i un nombre considerable de termes propis, alguns dels quals s’estenen només pel nucli central de l’anomenat tortosí (Baix Ebre i Montsià) mentre que altres ocupen el territori del tortosí en sentit ampli, i fins més enllà (Terres de l’Ebre, Matarranya, Maestrat, Ports i, en algun cas, la part occidental del Priorat).