El bestiari diví

  1. Martín Pascual, Llúcia 1
  1. 1 Catedràtica de Filologia Catalana. Departament de Filologia. Universitat d’Alacant.
Revista:
Specula: Revista de Humanidades y Espiritualidad

ISSN: 2697-2484

Año de publicación: 2021

Número: 2

Páginas: 87-115

Tipo: Artículo

DIALNET GOOGLE SCHOLAR lock_openDialnet editor

Otras publicaciones en: Specula: Revista de Humanidades y Espiritualidad

Resumen

Al llarg de la història de la tradició animalística una sèrie d’animals s’han convertit en símbols divins, sobretot a l’hora a representar alguns misteris com la resurrecció, i, per tant, la redempció humana. Els primitius textos, com ara el Physiologus grec i els derivats llatins, estableixen aquesta categoria que, bàsicament, es repeteix en totes les manifestacions de bestiaris medievals, si bé en alguns casos, les al·legories tan marcades van desapareixent i l’animal acaba convertint-se en un paradigma de comportament. És el cas d’alguns dels bestiaris més tardans que donen més importància a l’exemplificació de vicis a evitar i virtuts cristianes a imitar que a la divinització primigènia. En aquest treball oferim alguns exemples d’animals caracteritzats per la simbologia divina, així com la variació o no d’aquest caràcter al llarg dels segles.

Referencias bibliográficas

  • Abeele, B. van den (2005). Deux manuscrits inconnus du “Bestiaire” attribué à Pierre de Beauvais. En B. van den Abelee, Bestiaires Médiévaux. Nouvelles perspectives sur les manuscrits et les traditions textuelles (pp. 1-29). Louvain la Neuve.
  • Archer, R. (1991). Una font aristotèlica d’Ausiàs March. En A. Ferrando i A. Hauf (eds.), Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura, IV (pp. 59-74). València / Barcelona, Universitat de València / Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba, 97).
  • Aristóteles (1990). Historia de los animales (Ed. J.Vara). Madrid: Akal Clásica.
  • Baker, C. (2005). De la paternité de la versión longue du bestiaire, attribuée a Pierre de Beauvais. En B. van den Abelee, Bestiaires médieévaux. Nouvelles perspectives sut les manuscrits et les traditions textuelles (pp. 1-29). Louvaine la Neuve, Université Catholique de Louvaine: Publications de l’Institut d’études Médiévales.
  • Baxter, R. (1998). Bestiaries and their Users in the Middle Ages. Phoenix Mill, UK: Sutton Publishing.
  • Beauvais, P. (2010). Le bestiaire. Version longue attribuée à Pierre de Beauvais (Ed. C. Baker). París: Honoré Champion Editor.
  • Berbezilh, Rigaut de (1960). Liriche (ed. A. Varvaro). Bari:Adriatica Editrice.
  • Bestiario de Oxford (1983). Facsímil del ms. Ashmole 1511. Trad. de C. Andreu, estudio de X. Muratova. Madrid: Ediciones Arte y Bibliofília.
  • Bestiario de Perterborough (2004). Il Bestiario di Peterborough. Cambridge (UK), The Parker library, College of Corpus Christi and the Blessed Virgin Mary, ms. 53 (FF. 189R-210V). Introduzione di L. Freeman; trascrizione del testo latino C. de Hamel; traduzione del testo latino V. Marucci. Roma- Salerno.
  • Bestiaris (1963-64). Bestiaris (Ed. S. Panunzio). Barcelona: Barcino. 2 vols.
  • Cahier, C. i Martín, A. (1856). Le Physiologus ou Bestiaire. Le Bestiaire en prose de Pierre le Picard. Mélanges d’archeologie, d’histoire et de littérature, II, 85-100, 106-232; III, 203-288; IV, 55-87.
  • Calila (1985). Calila e Dimna (Ed. J. M. Cacho i M. J. Lacarra). Madrid: Gredos.
  • Cantar (1993). Cantar de Mio Cid (Ed. A. Montaner. Estudio preliminar F. Rico). Barcelona: Crítica.
  • Carmody, F. J. (1938). De Bestiis et Aliis Rebus and the Latin Physiologus. Speculum, 13, 2, 153-159.
  • Carmody, F. J. (1939). Physiologus Latinus. Versio B. Éditions préliminaires. París: Drotz.
  • Carmody, F. J. (1941). Physiologus Latinus, versio Y. University of California: Publications in Classical Phylology, XII, 95-134.
  • Carrega, A. i Navone, P. (1983). La proprietà degli animali. Bestiario moralizzato di Gubbio. Libellus Natura Animalium. Genova.
  • Cecco d’Ascoli [Francesco Stabili] (2002). L’Acerba (Ed. M. Albertazzi). Lavis: La Finestra.
  • Charbonneau-Lassay, L. (1997). El Bestiario de Cristo. El simbolismo animal en la Antigüedad y la Edad Media (Trad. F. Gutiérrez). Palma de Mallorca: Olañeta Editor. 2 vols.
  • Checchi, D. (2017). Le fonti del Libro della Natura degli Animali. Studi Medievali, sèrie terza, LVIII, II, 525-278.
  • Checchi, D. (2020). Libro della Natura degli Animali. Bestiario toscano del secolo XIII. Firenze: Edizioni del Galluzzo.
  • Clarck, W.B. (2005). Four Latin Bestiaries and the De bestiis et aliis rebus. En B. van den Abelee, Bestiaires médieévaux. Nouvelles perspectives sut les manuscrits et les traditions textuelles (pp. 49-69). Louvaine la Neuve: Université Catholique de Louvaine, Publications de l’Institut d’études Médiévales.
  • Dines, I. (2012). The problem of the Transitional Family of bestiaries. Reinardus. Yearbook of the International Reynard Society, 24, 29-52.
  • Diretano (1997). Lo diretano bando. Conforto et remedio delli veraci e leali amadori (Ed. R. Casapullo). Firenze: Accademia della Crusca.
  • Dupuis, M. i Louis, S. (1988). Le Bestiaire, téxte integral traduït en français modern. Paris: Lebaud Editor.
  • Fisiólogo (1971). El Fisiólogo. Bestiario medieval (Ed. N. Gugliemi). Buenos Aires.
  • Fisiólogo (1999). Pseudo Aristóteles, Fisiognomía. Anónimo Fisiólogo (Ed. C. Calvo i T. Martínez Manzano). Madrid: Gredos.
  • Flors (1975). Flors de virtut e de costums (Ed. F. de Santcliment i A. Cornagliotti). Barcelona: Barcino.
  • Fournival, R. (1957). Li bestiaires d’amours di Maestre Richard de Forunival e li response du Bestiaire (Ed. C. Segre). Milano, Napoli: Ricciardi editore.
  • Fournival, R. (2009). Le Bestiaire d’Amour et la Response du Bestiaire (Ed. G. Bianciotto). Paris: Champion.
  • Garver, M. S. (1905). Sources of the beast similes in the Italian lyric of the thirteenth century. Romanische Forschungen, XXI, 276-320.
  • Geddes, J. (1998). Observations on the Aberdeen Bestiary. Reinardus. Yearbook of the International Reynard Society, 11, 67-84.
  • George, W. i Yapp, B. (1991). The Naming of the Beasts. Natural History in the Medieval Bestiary. London.
  • Hogan, S. (2005). Une Nouvelle edition du ‘Bestiaire’ de Philippe de Thaon. École nationale des Chartes. http://theses.enc.sorbonne.fr/2005/hogancottin
  • James, M. R. (1921). Peterborough Psalter and Bestiary of the Fourteenth Century. Oxford: Roxburghe Club.
  • Latini, B. (1976). Llibre del Tresor (Trad. G. de Copons, ed. C. Wittlin). Barcelona: Barcino.
  • Lazaris, S. (2005). Le Physiologus grec et son illustration: quelques consideration à propos d’un nouveu témoin illustré (Dujcev, gr. 297). En B. van den Abelee, Bestiaires médieévaux. Nouvelles perspectives sut les manuscrits et les traditions textuelles (pp. 141-167). Louvaine la Neuve: Université Catholique de Louvaine; Publications de l’Institut d’études Médiévales.
  • Llull, R. (1985). El llibre de les bèsties (Ed. J. Rubió i A. Llinarès). Barcelona: Edicions 62.
  • McCulloch, F. (1962). Medieval Latin and French Bestiaries. Chapel Hill.
  • Mann, M. M. (1884). Der Physiologus des Philippe von Thaon und seine quellen. Anglia, VII, 420-468.
  • March, Pere (1993). Obra completa (Ed. Ll. Cabré). Barcelona: Barcino.
  • Martín, L. (1997). Car no és pus que apetit brutal. L’amor, el pecat i l’animologia poètica en l’obra d’Ausiàs March. En R. Alemany, Ausiàs March: textos i contextos (pp. 221-243). Alacant-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant-Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  • Martín, L. (1999). Les comparacions de tema animal relacionades amb el desengay amorós en les poesies de Joan Roís de Corella i l’Espill de Jaume Roig. Estudis sobre Joan Roís de Corella. Alcoi: Marfil.
  • Martín, L. (2012a). La tradición animalística en Italia: el Bestiario toscano. Cultura Neolatina, 72, 1-2, 147-181.
  • Martín, L. (2012b). Nuevas aportaciones sobre la transmisión del Bestiari catalán. Revista de Literatura Medieval, 24, 155-172.
  • Martín, L. (2014). La tradición de los Bestiarios franceses y su influencia en la península Ibérica. Estudios Humanísticos. Filología, 36, 115-131.
  • Massó, J. (1905). Inventari dels béns mobles del rei Martí d’Aragó. Revue Hispanique, XII, 413-590.
  • Mermier, G. (1977). Le Bestiaire de Pierre de Beauvais, version courte. Paris: A.G. Nizet.
  • Migne, J. P. (1844-1864). Patrologia Latina cursus completus.Series Latina. París. [també en versió digital Patrologia Latina Database].
  • Morini, L. (1996). Bestiari medievali. Torino: Einaudi Editore. Series: I millenni.
  • Plini (1952): Pline l’Ancien, Histoire Naturelle (Ed. A. Ernout). Paris: Les Belles Lettres.
  • Ponzi, S. (1974). Il Bestiario de Cambridge (Introd. F. Zambon). Milano: Franco Maria Ricci.
  • Reinsch, R. (1890). Le Bestiaire. Das thierbuch des Normannischen dichters Guillaumele Clerc. Leipzig: O.R. Reisland.
  • Roig, J. (2010). Spill (Ed. A. I. Peirats). València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. 2 vols.
  • Sbordone, F. (1936a). Physiologi graeci. Singulas variarum aetatum recentiones codicibus fere omnibus tunc primum excussis collatisque. Mediolani, Genuae, Romae, Neapolis [reproducció anastàtica Hildesheim - New York 1976].
  • Sbordone, F. (1936b). Ricerche sulle fonti e sulla composizione del Physiologus greco. Napoli: G. Torella.
  • Simonetta, A. (1983). La conoscenza del mondo animale dalla romanità al medioevo. En L’uomo di fronte al mondo animale nell’alto medioevo, 1, 107-125. Spoleto: Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo.
  • Stropa, M. (2016). The Physiologus and the Greek Papyri. Reinardus. Yearbook of the International Reynard Society, 28, 168-184.
  • Thaon, Philippe de (2018). Bestiaire (Ed. L. Morini). Paris: Honoré Champion éditeur.
  • Turmeda, A. (1985). Dispute de l’Ase (Ed. A. Llinarès). Paris: Livrairie philosophique J. Vrin.
  • Villar, J. i Docampo, P. (2003). El Physiologo latino, versión B. I. Revista de Literatura Medieval, XV, 9-52.
  • Zambon, F. (1975). Il Fisiologo. Milano: Adelphi.
  • Zambon, F. (2018). Bestiari tardoantichi e medievali. I testi fondamentali della zoologia sacra cristiana. Milano: Bompiani.
Fuente de los datos: Dialnet