El valencià o català, llengua dins del diasistema occitanoromànicfonamentació i revisió

Resumen

[Nota: En esta versió del resum, la cursiva ha hagut de ser substituïda per ' '] La posició del catalanovalencià dins del romanç és una qüestió que ocupa els lingüistes des dels inicis de la romanística i que continua oberta (múltiples estudiosos han fet recentment aportacions al debat). I no semblen compatibles dos idees de la 'communis opinio': el catalanovalencià és considerat una llengua independent però 'bessona' de l’occità; i, alhora, una 'llengua pont' entre el gal·loromanç i l’iberoromanç. Lamuela (2012) i altres autors parlen de «català i occità: un diasistema, dues llengües». Esta concepció sembla més completa i actual però no s’ha generalitzat en la lingüística catalanovalenciana. El present treball identifica una sèrie de mancances (per exemple, cal tindre en compte la diacronia, amb una resposta dinàmica), tracta d’atendre-les i proposa una tesi comprensiva, la qual, a més, inclou i compatibilitza aspectes ressaltats ja per diversos autors. El capítol III tracta la dificultat de definir el concepte 'llengua' i de delimitar unes llengües d’altres i agrupar-les. També exposa amb detall els dos trets que definixen les llengües independents enfront dels dialectes segons Kloss (1978): distància i elaboració. El capítol IV determina quines són les característiques generals de l’organització geolectal del romanç actual: en el contínuum romànic, que no és progressiu, s’identifiquen geolectes supralocals; i estos s’agrupen en distints nivells però de manera no taxonòmica ni permanent. El capítol V mostra com i per quines causes extralingüístiques el romanç catalanovalencià evolucionà primer entre els romanços d’hoc –i, en general, gal·loromànics–, després continuà l’evolució de manera més independent (i esdevingué 'llengua per elaboració') i finalment ha sigut influït pel castellà. El capítol VI, que inclou un estudi comparatiu dels romanços d’hoc, tracta de determinar quina és la posició glotològica, dins del romanç actual, del catalanovalencià: és ambivalent en relació a l’occità. El capítol VII estudia amb detall i definix les accepcions del terme 'diasistema'. La rellevant en la present investigació és ‘geolecte com a conjunt de lectes parcialment distints i semblants’. El capítol VIII presenta les oposicions glotològiques que solen adduir-se en el discurs científic contemporani per a caracteritzar el catalanovalencià enfront de l’occità. Els capítols IX i X revisen en detall eixes oposicions; i el capítol XI oferix els resultats de l’anàlisi, que manifesten una intensa relació evolutiva entre les formes oposades i múltiples coincidències i semblances entre els geolectes actuals de les dos llengües. Sobre la base de la bibliografia estudiada (incloent investigacions dialectomètriques) i les anàlisis glotològiques realitzades, la conclusió general és que el catalanovalencià és una varietat del diasistema occitanoromànic que esdevingué una llengua per elaboració i que s’ha distanciat creixentment de la resta de varietats occitanoromàniques (l’occità), en part per aproximació al castellà i al francés respectivament, a mesura que estes llengües han guanyat influència.