Estudi acústic de les fricatives sibilants sordes del valencià

Résumé

Aquesta tesi se centra en l’estudi del contrast entre les sibilants fricatives sordes s i ʃ en valencià, que ha generat un debat intens en la bibliografia. El treball pretén assolir tres objectius bàsics. El primer objectiu és determinar com es realitza el contrast entre s i /ʃ/ per part de joves valencianoparlants. Ens interessa conéixer si es manté l’oposició en totes les varietats valencianes i també si existeix alguna gradació en la distància de separació entre les dues consonants. El segon objectiu és iniciar un estudi tipològic de les sibilants coronals /s/ i /ʃ/, o dels elements equivalents, amb la finalitat de situar l’oposició valenciana en relació amb altres llengües de l’entorn. S’ha començat l’estudi comparatiu amb el romanés, una llengua que, a causa de les característiques articulatòries del seu sistema de sibilants, amb /s̪/ i /ʃ/, presenta un contrast entre aquests sons més robust que l’esperat per al valencià. El tercer objectiu consisteix a analitzar la realització de la sibilant de l’increment -isc- entre els joves. Per a representar aquesta sibilant, la grafia x s’havia anat imposant en la documentació a la grafia originària s, prescrita actualment per normativa. Amb l’estudi volem mostrar si la prevalença de la grafia x correspon a una realització majoritària de la sibilant de -isc- com a ʃ o si, per contra, només es tracta d’una extensió analògica que no sobrepassa l’àmbit escrit. En les tres parts de l’estudi s’han enregistrat informants joves valencianes i, per a cobrir el segon objectiu, romaneses. De les dades acústiques extretes, s’han seleccionat, com a indicadors fiables de les característiques de les sibilants, el centre de gravetat i el pic espectral, uns valors a partir dels quals s’ha dut a terme l’anàlisi estadística. Els resultats revelen que, entre les joves valencianes, existeixen tres models de realització del contrast entre s i ʃ: manca de distinció, distinció mínima i distinció robusta. Aquests tres patrons tendeixen a organitzar-se seguint l’eix geogràfic nord-sud, des de la distinció nul·la fins a la distinció robusta. La variació descoberta en valencià contrasta amb l’homogeneïtat de la mostra romanesa, amb una distància entre les sibilants molt marcada. Finalment, es detecta també gran variació, entre [s] i [ʃ], en la realització de la sibilant de l’increment -isc-, amb una tendència cap a [s] en les varietats més septentrionals i cap a [ʃ] en les més meridionals. Amb tot, la pronúncia com a [s] és la més comuna, cosa que abonaria el manteniment de la grafia s per a l’increment isc-.