Els elements d'articulació interna en les proses mitològiques de Joan Roís de Corella

Resum

Dels quinze mites clàssics reciclats per Joan Roís de Corella en les seues proses mitològiques, tres s’integren en una obra, les 'Lamentacions', i altres cinc en una altra, el 'Parlament', mentre que cadascun dels set mites restants s’exposen en sengles obres independents. L’element principal que articula els tres relats de les 'Lamentacions' i els cinc del 'Parlament' és la veu d’un narrador o reportador general, anònim en el primer cas i explícitament identificat amb Corella en el segon, que, alhora, esdevé personatge dels dos pretextos narratius que donen peu a l’exposició dels diversos mites que conformen aquestes dues obres. En el cas de les 'Lamentacions', les tres històries mítiques són exposades, en primera persona, pels seus protagonistas respectius, mentre que les del 'Parlament' es posen en boca de cinc importants personatges històrics, coetanis de Roís de Corella, que, juntament amb aquest, se’ns presenten com a partícips d’una reunió d’amics que, després d’haver sopat, comparteixen una llarga vetlada exposant mites que el nostre autor-personatge diu limitar-se a transcriure a mode d’un mer fedatari. Així mateix, en les dues obres que ens ocupen, la veu del narrador general reforça l’articulació entre les diverses històries que les integren amb seqüències d’enllaç situades al final de cadascuna d’aquestes i al començament de les que, respectivament, les segueixen. Un segon element que contribueix a cohesionar internament les proses mitològiques és el de les al·lusions que, des d’algunes d’aquestes, es fan a altres mites de la sèrie amb els quals presenten certes afinitats temàtiques. Així, doncs, en el relat de Narcís, de les 'Lamentacions', s’al·ludeix al mite de Biblis; en el d’Orfeu, del 'Parlament', al d’Escil·la i al de Tereu, de la mateixa obra; en el de Pasífae, al d’Escil·la, tots dos també del 'Parlament'; en la 'Letra al de Medea'; en aquesta última al de Tereu i al d’Orfeu, i finalment, en el 'Lo johí de Paris', es fa referencia al mite de Leànder i Hero. Aquestes tècniques d’articulació interna permeten concloure que, sense menyscapte d’una eventual gènesi i transmissió originàriament independent de la major part d’aquests textos corellans jovenívols, és possible constatar-hi alguns recursos que els doten d’una certa cohesió, al marge de les constants retoricoestilístiques, de les recurrències temàtiques i, sobretot, del propòsit general corellà de moralitzar i commoure.