La reivindicació de la situació de la dona en la Transició a través de la revista "Canigó"

Resumo

Actualment, la figura d’Isabel-Clara Simó esdevé un autèntic referent dins les lletres catalanes contemporànies. Si ens fixem en aquesta etapa més actual com a narradora, l’escriptora segueix un procés inesgotable de creació, destacant especialment per conrear un estil molt marcat, sobretot dins els seus escrits de ficció, on analitza profundament el comportament i les actuacions dels éssers humans davant les adversitats que el destí va obsequiant-los. Però si escorcollem amb més atenció les seues primeres passes, ens toparem amb una Isabel-Clara Simó periodista, caracteritzada per la ironia i per l’humor sagnant amb què dota els seus articles contestataris, on denuncia tota mena d’injustícies socials. En aquesta primera etapa comencem a traçar un perfil de l’autora singularitzat per la seua ideologia nacionalista, independentista i feminista. Enmig de tot aquest període històric d’agitacions i de transició política, el 1971 Isabel-Clara Simó se’n fa càrrec de la direcció d’una plataforma molesta i esquiva per a les elits polítiques més centralistes, la revista Canigó que, fins aleshores, dirigia el seu marit, Xavier Dalfó. Dins les seues pàgines, moltes vegades minades, censurades i sancionades, ens trobem amb autentiques joies inexplorades que han esdevingut aportacions claus d’un grup de lletraferits de renom que lluitaven per reivindicar la cultura, la llengua i la política catalanista, com ara Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Fuster o Margarida Aritzeta. Però, a més, aquesta revista simbolitza una posició inconformista envers el paper secundari i silenciat de la dona, sotmès a innumerables atropellaments. Encapçalat per la pròpia directora, Canigó ens ofereix un maremàgnum de tributs reivindicatius, escrits per dones, que deixa palesa la participació activa i el protagonisme que agafaven moltes col·laboradores insistint en deixar petja dins la nostra història i la nostra identitat.