Dénia, poder i el mar en el segle XIEl regne taifa dels Banū Muğāhid

Laburpena

Poc després de l’any 1000, trobem com a senyor de Dénia un antic servidor palatí i alt funcionari de la família de Ibn Abī ‘Āmir Al-Manṣūr, Almansur, que havia sigut capturat de xiquet com a esclau i va rebre la millor formació en aquesta cort califal cordovesa. Abū l-Ğaiš Muğāhid al-‘Āmirī uns anys més tard va servir al poder cordovés com a governador i almirall de la flota omeia en aquesta estratègica ciutat portuària. Després de participar a Còrdova juntament amb altres alts funcionaris eslaus, en el colp d’estat que cercava fer califa a al-Mahdī, en 1010, i després de fracassar, sumits en plena guerra civil o fitna (que, de fet, portarà en 1031 a la dissolució del Califat omeia d’occident), Muŷāhid va a Tortosa, després a València, i en 1012 finalment torna a Dénia, per a proclamar-se sobirà d’un regne autònom, assumint el títol de al-Muwaffaq bi-llāh ‘el beneït per Déu’. A Dénia, gràcies a la flota califal, es consolida com el senyor del mar d’occident, imposant el seu poder sobre el Mediterrani per mitjà del cors, però també del comerç amb l’orient musulmà. D’aquesta manera, des del 1010 en què es declara independent Muğāhid al-‘Āmirī, nomenarà com a califa seu ‘Abd Allāh al-Mu‘aiṭī en 1013 (segons Ibn al-Aṯīr va ser proclamat a finals de 1014), i uns cinc mesos després annexionarà les illes Balears al seu estat marítim. A l’estiu de l’any 1015 intenta la invasió de Sardenya, el colp mestre que havria suposat la creació d’un estat veritablement marítim i independent del veïnatge de qualsevol altre govern musulmà andalusí. No li ix bé, i retorna a la seua seu dianense. Això va precedir un període d’esplendor que no tindrà paral·lel en la Mediterrània occidental. En aquest estat independent andalusí, Muğāhid va tenir una cort freqüentada per literats i experts en ciències de la religió, però també d’astrònoms i metges. Juntament amb ells, pilots de navegació o experts artesans i comerciants arribats a Dénia des del Mediterrani cristià o musulmà. Entre tots, en aquest ambient portuari elevaran a mítica la figura de Muğāhid (ja que segles després de la seua mort, amb el nom de Mugetto, o Musetto, el seu nom ha seguit provocant temor al llarg de la costa occidental italiana). A Muğāhid com a senyor del Mediterrani li va dedicar el poeta Ibn Darrāğ (958-1030) una casida de lloança, en la qual el presenta com a almirall d’una poderosa flota: Naus que són com a esferes celestes i on els arquers són estels, armades de gala Travesses amb elles els abismes del mar, I les seues ones es fatiguen pel pes aclaparador Desprès de la seua mort, en 1045 hereta el tron el seu fill ‘Alī Ibn Muğāhid, que va adoptar el títol de Iqbāl al-Dawla ‘Prosperitat de l’estat’. Continuarà amb la política del seu pare de riquesa comercial i d’absència de guerres amb la resta de reis de taifes d’al Andalus. Això mateix li implicarà que, en 1076, siga obligat militarment pel seu cunyat Aḥmad I Ibn Hūd al-Muqtadir de Saragossa a cedir-li Dénia a canvi d’una petita senyoria a Saragossa. Sota el govern d’aquest últim encara continuarà amb la puixança comercial general d’èpoques passades, fins al 1092, en què Dénia és conquerida pels almoràvits. Els almoràvits instauraren un nou estat, tan rigorista com àrid culturalment. Dénia des de llavors seguirà sent un port privilegiat, però la seua cort cultural desapareixerà i el ressò de la esplendor passada solament el coneixerem perquè molts historiadors i literats van deixar-ne puntual notícia.