L'evidencialitat en català anticestudi de corpus i acostament segons la gramàtica cognitiva

Résumé

Resum Des de la dècada dels 90 del segle XX, s'ha desplegat una línia de recerca sobre el marcatge lingüístic de la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta categoria semàntica universal ha estat denominada evidencialitat (evidentiality, en anglès), terme que des dels anys quaranta havia estat usat per a denominar la categoria gramatical obligatòria que realitza aquest mateix marcatge en determinades llengües, concentrades especialment a la zona de l'Himàlaia, del Caucas o d'Amèrica. No serà fins unes dècades més tard, des de la mitjania dels anys 80 i començaments dels 90, quan el concepte d'evidencialitat s'estendrà també a altres llengües, com són les romàniques o les germàniques, en què aquest marcatge no s'expressa mitjançant sistemes gramaticals, sinó mitjançant altres recursos lèxics, morfològics i fins i tot sintàctics. En aquest sentit, es qualifica l'evidencialitat com a categoria semàntica, com també ocorre en el cas de la modalitat o de l'aspecte verbal. Aquesta extensió del terme no ha estat exempta de polèmica, i encara ara es qüestiona que es parle d'evidencialitat en llengües romàniques. El debat, però, no ha impedit la investigació, ans al contrari, i l'evidencialitat ha esdevingut un tema d'interès en la lingüística, especialment a començaments del s. XXI. En aquest estudi volem aportar arguments a favor de la hipòtesi que, en una llengua com el català, també existeixen recursos lingüístics que, tot i que no han assolit un grau extrem de gramaticalització, es poden qualificar d'evidencials per la funció que realitzen en el discurs i el significat que tenen. Es tracta d'una aportació, doncs, que contribueix a ampliar el debat sostingut per investigadors com Cornillie, Dendale o Squartini (entre molts altres) que defensen una concepció àmplia de l'evidencialitat com a categoria semàntica, i d'altres com Aikhenvald que argumenten a favor d'una definició més restrictiva del concepte. Amb aquest estudi aportem una visió nova al debat; en primer lloc, perquè es tracta d'un estudi diacrònic i, doncs, no només volem identificar uns marcadors evidencials en sincronia, sinó també les tendències que els generen en diacronia. En segon lloc, perquè es tracta d'un acostament al fet lingüístic basat en l'ús, ja que fonamentem la nostra anàlisi en les dades que obtenim d'un corpus informatitzat (el CIMTAC, amb textos del català antic, modern i contemporani). I, en tercer lloc, perquè a l'hora d'explicar el canvi lingüístic, adoptem un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l'ús; en concret, ens referim a la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott 2012) i al concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013). Més en específicament, per aconseguir aquest objectiu, hem dissenyat un estudi en el qual combinem la reflexió teòrica sobre el concepte d'evidencialitat amb l'anàlisi de construccions concretes amb valor evidencial. Les construccions estudiades deriven de l'anàlisi d'un catàleg de verbs de percepció, coneixement i dicció i locucions derivades que són bons candidats per a codificar l'evidencialitat; aquests verbs són dir, entendre, oir, parèixer, semblar, sentir, témer, veure i la perífrasi [voler Vinf].