Expulsió, exili i retorn dels jesuïtes del País Valencià (1767-1816)

Résumé

Introducció Si els jesuïtes del segle XVIII eren enemics del regalisme -es declaraven contraris a l'aplicació de polítiques de control de l'Església-, i els col·legials majors -protegits dels jesuïtes- eren partidaris del règim polisinodial, es comprèn que la política de Carles III -convençut de la monarquia absoluta de dret diví- fóra la de renovar la burocràcia de l'alta administració (secretaries de despatx i Consell de Castella), i donar una major presència als manteistes en perjudici dels col·legials majors, de controlar les universitats i d'expulsar els regulars de la Companyia. Per tant, si des de la perspectiva política es comprèn l'expulsió com una mesura exemplar i de força de l'Estat sobre l'Església, des de l'òptica humana hi ha una sèrie d'aspectes que van suposar un autèntic drama en la vida dels religiosos foragitats. En aquest treball enfoquem tots dos aspectes, el primer, més estudiat, i el segon, englobat en els criteris que segueix l'anomenada història de les emocions. El foragitament dels jesuïtes dels dominis de Carles III és un esdeveniment històric ben complex i, com qualsevol fet complex, és resultat d'una multitud de causes, algunes connectades directament amb l'Institut ignasià, i d'altres relacionades amb el context social i polític de l'Espanya del Set-cents. Per això, l'expulsió s'ha de veure des de moltes i ben diferents perspectives, les quals hem tractat de presentar de la millor manera possible en aquest treball. En aquesta tesi hem pretés donar resposta a moltes preguntes: saber quants religiosos valencians eren i qui eren, com els afectà l'expulsió, què va ser dels novicis de Torrent, com van viure el confinament cors i l'exili italià, saber com van ser rebuts pels jesuïtes ferraresos, quants van abandonar la Companyia, com van viure la supressió i la restauració de l'orde, com fou el regrés al seu país, etc Desenvolupament En els capítols primer i segon expliquem com en el segle XVIII existia un predomini de filojesuïtes als Consells (col·legials majors que havien estat alumnes dels ignasians i col·laboraven a bloquejar tot intent de reforma), però amb el regnat de Carles III es produí una ràpida substitució d'aquests per manteistes (contraris als jesuïtes i partidaris de reformes en l'administració de l'Estat). En aquest context de reestructuració i de canvis polítics, els avalots del 1766 es convertiren en reaccions politicosocials contra el reformisme il·lustrat -els valencians tingueren un fort caràcter antisenyorial-, i provocaren, en conseqüència, les reaccions antijesuítiques dels ministres renovadors -tot i tenir la Companyia bons amics, també havia acumulat grans enemics-, que acusaren els ignasians d'instigar violència contra el rei: els regalistes s'encarregaren d'estendre la idea segons la qual els regulars de la Companyia sempre defensarien el poder del pontífex sobre el de l'Estat, per la seua obediència a la Santa Seu. S'iniciava, així, una lluita contra els jesuïtes, que desembocà en una ferotge persecució, la qual va ser recolzada i animada per la majoria de l'episcopat hispànic. En el tercer i subcapítols corresponents, veiem com, amb la finalitat d'investigar els motins, el fiscal Campomanes obrí un procés clandestí, mitjançant la "pesquisa secreta", sobre la participació dels jesuïtes en els múltiples avalots del 1766 -alguns testimonis de la investigació van ser manipulats per les autoritats. Amb el dictamen final del fiscal, ple d'invents i exageracions sobre les actuacions dels jesuïtes, però amb el vistiplau dels consellers tomistes, els ministres de Carles III prepararen l'estranyament dels regulars de la Companyia acusant-los d'instigar a la rebel·lió -el rei arribà a convèncer-se que l'Institut ignasià era el monstre que descrivien els seus enemics més aferrissats. Signat el Reial Decret, el 27 de febrer del 1767, tot estava a punt per a la comuna desgràcia dels fills espirituals de sant Ignasi de Loiola. Els jesuïtes van ser detinguts en els seus col·legis, embarcats a Salou i enviats als Estats Pontificis, però es trobaren amb la negativa del papa Climent XIII a acollir-los. Explicarem com es va viure aquesta situació, què va ser dels novicis torrentins i parlarem del tracte del capità Antoni Barceló amb els religiosos i de les dificultats per poder desembarcar-los a l'illa de Còrsega, primer destí dels desterrats. Tant en el capítol quart com en el cinquè, i subcapítols respectius, ens acostem als tretze mesos de confinament a Bunifazziu (Còrsega) i als anys d'exili a Ferrara. Les crisis emocionals, agreujades pels patiments econòmics -la pensió que rebien els jesuïtes del govern espanyol era insuficient- situà molts bandejats en una situació psicològica insuportable. Les secularitzacions van ser el dramàtic corol·lari personal per a molts valencians. I els regulars fidels al seu Institut van viure amb congoixa, tement dia sí dia també la dissolució de la Companyia de Jesús pel nou pontífex Climent XIV, triat en el conclave del 1769 perquè destruïra l'orde de sant Ignasi. En aquests capítols ens ha estat especialment útils els diaris escrits pels religiosos bandejats i altres papers, en forma de crònica, que s'han conservat a l'Archivum Romanum Societatis Iesu. Manuscrits parcials, escrits per jesuïtes de la província d'Aragó, però dels quals no coneixem l'autoria. El capítol sisè ens situa en els moments més difícils i també traumàtics de la Companyia de Jesús. El 21 de juliol del 1773, quan el papa Ganganelli signà el breu d'extinció, als regulars proscrits, i ara suprimits, els esperava una vida trista i miserable, per a alguns -la majoria, podríem dir-, i culturalment triomfant per a altres -per als més preparats i intel·lectualment brillants. Els exjesuïtes van viure com a sacerdots seculars, és a dir, sense vida comunitària i sense sotana jesuïta. Desorientats emocionalment pel fet de pertànyer a un orde religiós extingit, se sentien víctimes d'una persecució i la van sublimar identificant-se amb Jesús en la seua passió. Comencem el capítol setè veient com va ser de complicada la situació dels exjesuïtes a Gènova, a Bolonya i a Ferrara per la irrupció dels revolucionaris francesos. Això va fer que Carles IV acceptara els religiosos proscrits en els seus dominis. Però al març del 1801, aquest mateix rei va ordenar que foren novament expulsats en resposta a la publicació a Roma del breu pontifici Catholicae Fidei, pel qual Pius VII reconeixia l'existència de la Companyia de Jesús a l'imperi dels tsars. Els exjesuïtes van ser concentrats en diferents ports i una altra vegada embarcats amb destinació Roma. Si un papa havia descompost la Companyia, un altre l'havia de recompondre. Qüestió que tractarem en el capítol huitè. Els proscrits pensaven -assegura Batllori- que com que la Companyia "havia estat abolida amb ignomínia, no havia d'ésser restaurada amb titubeigs ni amb restriccions, sinó amb glòria i majestat". I així va ser. Quaranta-un anys després de la seua supressió, els supervivents exjesuïtes van rebre la butlla de Pius VII Sollicitudo omnium ecclesiarum que restablia la Companyia de Jesús a tot el món. Aquesta va ser llegida per monsenyor Cristaldi a l'església del Gesù, i en presència del pontífex. Així quedava derogat el breu d'extinció de Climent XIV. Amb la notícia de l'anhelada restauració, la ciutat de València va ser de les primeres a demanar al rei Ferran VII el restabliment de l'Institut ignasià. Els primers jesuïtes van arribar a la capital a principis de desembre del 1815. L'1 de juliol de l'any següent van ocupar el Seminari de Nobles de Sant Ignasi, i el 18 del mateix mes prenien possessió de la Casa Professa, en classe de col·legi. En canvi, però, a Gandia les coses no van ser tan fàcils per als jesuïtes restaurats. Ací es trobarien amb el problema dels escolapis. En el capítol novè, que és el darrer, donem a conèixer l'estat de la Companyia de Jesús al segle XVIII en el territori valencià, on tenia nou centres: un a Gandia -la primera universitat jesïita-; una casa professa, un seminari de nobles i un col·legi a la ciutat de València; un noviciat a Torrent i quatre col·legis repartits a Oriola, Alacant, Ontinyent i Sogorb. En vespres de l'expulsió hi havia un total de 190 religiosos. Aquests van ser embarcats a Salou, tret dels més delicats de salut i els novicis que havien abandonat l'orde. Altres jesuïtes van haver de quedar-se uns mesos com a procuradors de les seues cases -havien donar compte de la situació econòmica de la seua comunitat-, però a l'octubre del 1767 van ser conduïts, junt amb els novicis resistents i alguns malalts recuperats, a Cartagena. Ací van ser embarcats perquè acompanyaren els seus germans de religió a l'exili. Tampoc no hem volgut oblidar-nos dels regulars valencians que es trobaven en altres províncies jesuítiques. Conclusions Des de la comprensió que els ministres reformistes de Carles III necessitaven trencar els murs que la Companyia de Jesús havia alçat per frenar l'avanç de la filosofia i del pensament il·lustrat, cal reconèixer, des del punt de vista humà, que l'expulsió dels ignasians va ser una mesura dràstica conseqüència del regalisme borbònic, el qual considerava els jesuïtes obedients al papat, un poder estranger. Ens trobem davant una història impregnada de dolor, angoixa, frustració, decepció i desesperació. I els jesuïtes que van sobreviure a la passió i la mort de la Companyia quedaren envaïts per la joia i l'esperança després de la resurrecció de l'orde jesuïta en aquell estiu del 1814. Els supervivents que tornaren a terres hispàniques el 1815 es van trobar amb un entorn polític més favorable al desenvolupament del seu pensament. Un ambient molt diferent del de l'Espanya reformista de Carles III, el qual es van veure obligats a abandonar el 1767.