La revista Canigó (1954-1983), un referent cultural i literari dels Països Catalans

Resumen

El treball que introduïm és una aproximació a la realitat social, política, cultural i literària de la Catalunya del règim franquista i del període de transició democràtica. Gràcies a la revista Canigó (1954-1983), fundada pel figuerenc Xavier Dalfó i Hors, descobrirem els principals esdeveniments culturals, sobretot a l’àmbit de la literatura escrita en català. És per això que la intenció d’aquest treball ha estat aprofundir precisament en les bases fundacionals de la revista Canigó (1954-1983). Fer visible una realitat catalana que no tenia cabuda en la resta de mitjans de comunicació de l’època. Observar els elements discursius que constitueixen una publicació catalana de trenta anys de vida que s’encarrega de recuperar la cultura catalana pròpia. La nostra hipòtesi de partida (què va suposar la publicació en el panorama cultural català de la dècada dels cinquanta) es veurà confirmada amb l’aclariment de dues hipòtesis secundàries: per què Canigó va ser una novetat a l’àmbit periodístic de la cultura catalana en llengua pròpia i a partir de quan es produí el canvi de llengua. L’estructura del treball té dues parts diferenciades. La primera part està conformada per dos capítols i apartats. En el primer capítol fem una revisió genèrica de l’estat de la qüestió, amb manuals sobre Història de Catalunya i de la Premsa per entendre la realitat nacional sota el règim franquista, així com d’una panoràmica de la historiografia centrada en aquest període. També analitzem el context concret en què aparegué la revista, amb un repàs per la premsa figuerenca, empordanesa i catalana. Un viatge per la història del periodisme català a partir d’obres que marquen les línies d’evolució de la historiografia periodística. En el segon capítol ens centrem en la contextualització de la revista Canigó i fem una aproximació a la primera part de la revista (1954-1971) sota la direcció de Xavier Dalfó, inserida dins del context cultural empordanés dels anys cinquanta i amb el castellà com a llengua vehicular. La segona part del nostre estudi vol ser una anàlisi descriptiva i diacrònica de la revista que passa per totes les seues fases de transformació. És la part central del nostre estudi, dividida en tres capítols. En el tercer capítol d’aquesta segona part hem perfilat dos dels aspectes idiosincràtics de la revista: la llengua i la literatura en la seua etapa mensual, amb continguts i seccions que lluiten pel manteniment d’una cultura catalana pròpia. El canvi d’edició a setmanari es produeix a partir de l’octubre de 1971, amb una nova direcció de la mà d’Isabel-Clara Simó (desembre de 1972) per exigències de la nova Llei de Premsa de 1966. Hem traçat el quart capítol que mostra el procés de transició per la convivència i ús de les dues llengües: el castellà i el català. La reivindicació lingüística del català va ser una constant d’aquesta nova etapa. Ja domiciliada a Barcelona, començava la fase definitiva de Canigó que l’abocaria a la professionalització a partir de 1975. Ens referim al cinquè capítol del nostre estudi. Hem tractat ací les qüestions lingüístiques i literàries fins la desaparició de Canigó l’any 1983, que amplia la vessant literària d’aquest anys de transició a la democràcia, amb entrevistes a figures reconegudes de l’àmbit cultural català com: Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Quim Monzó, Maria Àngels Anglada o Maria Aurèlia de Capmany, entre d’altres. Canigó va ser una de les opcions periodístiques per difondre l’obra literària d’aquestes personalitats. És el cas de “Papers”, un suplement dins de la revista que també hem analitzat. Aquesta investigació descriptiva ens ha permés elaborar una revisió crítica i analitzar en profunditat el nostre objecte de recerca, tenint en compte les condicions que originaren l’aparició de la revista, els estudis que s’han fet en el context històric en què va aparéixer la revista i les limitacions metodològiques existents. En definitiva, aquests preliminars han servit de base per plantejar-nos en un primer moment la nostra hipòtesi d’analitzar un producte literari amb totes les seues constants i variables. Amb aquestes línies hem intentat arribar a unes conclusions que ens han servit per justificar l’estudi de Canigó. Una perspectiva de conjunt a partir d’aquest model periodístic i comunicatiu dels Països Catalans. Si partim d’aquesta realitat, entendrem que el producte que hem analitzat va evolucionar amb la intenció d’oferir una revista des de la visió regional figuerenca en espanyol fins convertir-se en un setmanari nacionalista i independentista dels Països Catalans en llengua pròpia. El que vol dir que Canigó esdevé un fenomen cultural amb transcendència social i política. L’acceptació d’aquesta premissa és primordial per oferir un primer acostament global de la realitat literària i cultural catalana amb una voluntat objectiva.