Autors, institucions i tendències en la literatura popular valenciana (1873-1975)
- Joan Borja Sanz Director
- Carme Oriol Carazo Director/a
Universidad de defensa: Universitat d'Alacant / Universidad de Alicante
Fecha de defensa: 23 de noviembre de 2016
- Enric Balaguer Pascual Presidente
- Alexandre Bataller Català Secretario/a
- Caterina Valriu Llinàs Vocal
Tipo: Tesis
Resumen
Introducció L’estudi de la recol·lecció de la literatura popular valenciana en diacronia (1873-1975) permet comprendre els processos, fets, contextos i moviments estètics que donaren lloc a institucions, autors i obres que s’hi han dedicat, i a descriure’n, analitzar-ne i valorar-ne adequadament l’aportació. Una descripció, anàlisi o valoració que no hagués pres en consideració tots aquests contextos hauria estat forçosament incompleta, i, segurament, injusta. En el nostre estudi hem mirat de discernir les motivacions o les situacions històriques, socials, culturals, artístiques, literàries i folklòriques que poguessen relacionar-se o condicionar cadascuna de les contribucions, i jutjar-les qualitativament —i, si convenia, quantitativament— sempre dins d’aquests marcs. Així mateix, l’estudi d’aquestes aportacions amb relació a llur fonamentació teòrica o epistemològica permet comprendre’n l’aportació intrínseca i vinculada als objectius i a l’abast de cada obra, autor o institució. Per tot plegat, hem considerat que la millor manera de dur a terme aquesta recerca ha estat combinant aquests criteris i seguint una ordenació cronològica dels elements investigats. Tot i sent conscients que les perioditzacions o distribucions per etapes en les històries de la literatura sempre poden resultar incompletes o imprecises en un sentit absolut, hem considerat que els avantatges són molt majors, en tant que ens permeten agrupar un seguit de circumstàncies que ajuden a valorar significativament cadascuna de les contribucions i interrelacionar-les amb els contextos de producció i recepció. La nostra periodització s’ha basat en tots els criteris esmentats però també ha tingut en compte els treballs ja elaborats prèviament a nivell europeu, i ben especialment a nivell del circuit cultural i lingüístic en català, per als períodes equivalents de la literatura popular catalana sobretot a Catalunya i a les Illes Balears. Hem mirat de trobar-hi les connexions i les divergències més rellevants tant en les etapes, en general, com en els contextos, els resultats i les tendències que se’n deriven, en particular; i hem mirat de no desatendre els contactes —existents i freqüents— produïts entre folkloristes i institucions arreu d’aquests i d’altres territoris, quan era el cas. Desenvolupament teòric Hem partit de l'epistemologia etnopoètica, de les propostes d'estudi de l'arxivística folklòrica i d'altres propostes d'estudi del folklore, tant a nivell europeu (Cocchiara 1971) com, sobretot, en el domini lingüístic català (Oriol 2016; Valriu 2016) i, entre 1873 i 1975, hem distingit tres grans etapes en funció dels criteris d’índole històrica, literària o intrínsecament folklòrica. El primer, entre 1873 i 1912, és el període romàntic, caracteritzat per la consideració del folklore com a matèria literària, encara no emancipada com a disciplina amb una metodologia pròpia. El segon, entre 1912 i 1939, és el període de la institucionalització del folklore: apareixeran les primeres institucions que organitzen recerques de camp i els primers textos de reflexió teòrica, i la literatura popular serà tractada des d’uns nous acostaments dotats ja d’una pràctica basada en la recol·lecció a partir d’informants orals. El tercer període s’esdevé durant el franquisme (1939-1975) i està caracteritzat per l’aturada de les iniciatives del període anterior, el control de les institucions per part del règim i l’aparició de figures individuals que basteixen els fonaments per a una eclosió posterior de la recollida i l’estudi de la cultura i la literatura populars. El període romàntic o renaixentista del folklore valencià (1873-1912) és força homogeni com a circuit literari, en tant que gairebé qualsevol pràctica cultural en aquests moments vindrà determinada, poc o molt, pel discurs i les estructures de la Renaixença literària gestada des de València. L’excepció és la recol·lecció del folklore musical, i potser precisament per això és més reeixida des d’un punt de vista metodològic. Ens referim a Música de los cantos populares de Valencia y su provincia, un manuscrit inèdit d’Eduardo Ximénez Cos datat el 1873, primer document d’interès que prenem com a fita inicial, un encàrrec a l’autor per a l’Exposició Universal de Viena que inclou la transcripció d’algunes melodies i cançons valencianes. Així mateix, la part valenciana dels Cantos y bailes populares de España de José Inzenga (1888), tot i no ser una obra gestionada ni pensada des del País Valencià, inclou també algunes transcripcions del cançoner de les comarques centrals que, tot i arranjades o harmonitzades musicalment, contenen una sèrie de reflexions teòriques prèvies d’un gran interès contextual. Ja hem dit, però, que aquestes mostres no són representatives de la tònica general dels textos que podem relacionar amb la literatura popular al llarg d’aquest període. Així, tot i que arreu d’Europa el folklore al segle XIX es caracteritzaria per la recerca de les formes populars que evocaven un passat nacional vist com a gloriós, i que havia de representar l’ànima popular a partir de la qual fonamentar els pilars de la nova nació, al País Valencià aquest discurs, tot i que en certa manera formaria part de la literatura i les institucions que la promovien, com els Jocs Florals, no generà un desvetllament de reculls folklòrics ni esperonà l’aparició de folkloristes que volguessen reconstruir la identitat valenciana a partir de la literatura popular. La Renaixença valenciana, d’acord amb Roca (2010), havia de ser apolítica per raons de mera supervivència; l’ús del folklore, com començava a passar a Catalunya (Prats 1988), per a la projecció d’un ideari polític regionalista o nacionalista podia perjudicar l’embranzida cultural que havia dotat el país d’unes mínimes estructures per a la creació literària en català. El folklore, doncs, mai no va ser una prioritat per als renaixentistes valencians si no és com a contingut per a la creació literària. Aquest fet esdevé ben transparent quan repassem les cròniques i l’activitat del primer i principal centre excursionista valencià del moment, vinculat a Lo Rat Penat. Mentre a Catalunya l’excursionisme promouria la recerca folklòrica i la publicació de col·leccions sobre cultura i literatura popular, al País Valencià els treballs dels excursionistes se centren en la recerca històrica i arqueològica, i el folklore queda en un segon terme per a il·lustrar o amenitzar els treballs duts a terme. I això, malgrat que l’excursionisme valencià va nàixer com a conseqüència del català, que tenia com a referent principal. Ara bé, l’excursionisme valencià podria haver contagiat algunes de les seves característiques principals a la generació següent de folkloristes, en tant que ampliaria el camp temàtic d’estudi del folklore, començaria a desenvolupar un mètode propi de recerca en contacte amb la realitat dels pobles i s’estudiaria a partir d’àrees geogràficament determinades. Francesc Martínez, per exemple, que participà de l’excursionisme, compliria amb aquestes característiques. En canvi, els autors més representatius d’aquest període, Joaquim Martí i Gadea i Francesc Badenes Dalmau, no ho farien; i això, a pesar que el segon formaria part també de les excursions promogudes pel valencianisme cultural del moment. El cas de Joaquim Martí i Gadea s’entén tan bon punt observem que ell mateix es va voler aïllar dels principals corrents culturals de la Renaixença i preferí no participar ni de l’excursionisme, ni dels Jocs Florals, ni, en fi, de la vida literària i cultural de l’elit renaixentista, tot i estar relacionat amb alguns dels seus prohoms. Martí escrigué una obra singular, caracteritzada per una voluntat d’entreteniment i d’il·lustrar els valencians amb curiositats i elements propis d’aquesta terra i la seva cultura, i això incloïa la cultura i la literatura popular. Els seus textos són sempre miscel·lànies que barregen costumisme, literatura de creació popularitzant i folklore, però tenim evidències que una part important dels materials provingueren de fonts orals, sobretot en l’obra més acostada a la recol·lecció folklòrica: Ensisám de totes herbes (1891). Entre els objectius de Martí i Gadea, però, no hi havia la recol·lecció pròpiament dita, ni tingué la formació ni el context suficient per dur-la a terme; però els seus materials, potser pel fet de ser els primers dedicats a diversos gèneres folklòrics, serien reconeguts posteriorment per les diverses generacions de folkloristes valencians: amb el seu precedent podrien justificar la seva pròpia obra dins d’una mínima tradició. El cas de Badenes Dalmau és totalment diferent; ell sí que va participar en les activitats de la Renaixença (fou mestre en Gai Saber en els Jocs Florals i, com dèiem, formà part de l’excursionisme), i era un poeta ben considerat tant al País Valencià com a Catalunya. De l’obra poètica destaca Rondalles del poble (1900) que, tot i ser una literaturització de mostres de la narrativa popular, contenia diversos elements que l’enarboraven com una obra significativament diferent dels seus contemporanis: així, inspirat per les recol·leccions de cançons narratives de Marià Aguiló, Badenes es va proposar de trobar ell també mostres d’aquest tipus de literatura popular, però sense èxit; només en trobà una, així que decidí ampliar la col·lecció a altres mostres de narrativa i transformar-les en poesia, això sí, incloent-hi diverses notes d’interès folklòric per a cadascuna. Però la seva obra més significativa és, des del nostre punt de vista, el pròleg a Còses de la meua tèrra de Francesc Martínez i Martínez (1912), que realment marca una fita i ens permet establir un canvi de període. Ací Badenes demostra uns coneixements teòrics que encara no s’havien donat al País Valencià, de manera que aquest pròleg esdevé el primer text d’aquestes característiques elaborat per un autor valencià. Hi reflexiona, amb amplitud de mires, sobre els gèneres folklòrics, sobre la relació entre literatura popular i literatura culta i sobre l’origen de la popular, amb una perspectiva que no s’ha d’adscriure completament a les tesis del romanticisme, ans contempla la possibilitat que el poble també pot ésser creador dels de procedència oral, i que no són senzillament una corrupció de textos originals d’un autor culte. Amb aquest pròleg i, sobretot, amb l’aportació de Francesc Martínez i Martínez en Còses de la meua tèrra s’enceta un període d’una activitat força més intensa en la literatura popular valenciana, que abastaria entre 1912 (any de publicació del primer volum d’aquesta obra) i 1939 (al final de la Guerra Civil i l’inici de la dictadura franquista). Durant aquest període veurem que el folklore comença a presentar un tractament diferenciat i amb metodologia pròpia, i apareixeran les primeres institucions que organitzaran recerques folklòriques i treballs de camp. Al País Valencià, aquestes institucions seran el Centre de Cultura Valenciana (creat el 1915), que anys després comptaria amb una Secció d’Etnografia i Folklore; i la Societat Castellonenca de Cultura, creada el 1919 i que, a través del seu Boletín, coordinaria recerques entre els subscriptors. Al costat d’aquestes iniciatives, hi hauria aportacions valencianes (fetes per folkloristes valencians i catalans) en institucions catalanes: sobretot, en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i en els concursos del Llegendari Popular Català, a més de la participació i la influència de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya en la fonamentació teoricometodològica de les recerques institucionals. A banda, la figura de Francesc Martínez desenvoluparia una important tasca tant a nivell individual, amb diverses publicacions d’interès folklòric, com institucional, encapçalant la tasca folklòrica del Centre de Cultura Valenciana i participant en el Llegendari Popular Català. Tindria com a principal deixeble i seguidor Adolf Salvà, encara que actualment tan sols hi ha un volum seu que tinga materials de la literatura popular. Aquesta etapa representa un canvi essencial en la percepció del folklore com a disciplina i també en l’aparició de recol·leccions arreu del país. S’esdevé un salt qualitatiu considerable, s’aprofundeix en la reflexió teòrica iniciada per Badenes Dalmau i es creen sinèrgies amb folkloristes i institucions sobretot de Catalunya que permetran renovar i iniciar la consolidació de la folklorística valenciana. Evidentment, els resultats al nostre territori no seran comparables al cas català o al mallorquí, perquè el període anterior havia mancat de reculls folklòrics pròpiament dits i no havia generat una xarxa de folkloristes o institucions que esdevingués formativa per a aquesta generació; la formació dels autors valencians d’aquest període era en molts casos, com en Francesc Martínez, autodidàctica, i encara molt contagiada per les inèrcies del romanticisme i la Renaixença. Quan no era així, la formació dels altres folkloristes valencians s’explica a través de Catalunya, com és el cas de Just Sansalvador amb els músics catalans vinculats a l’OCPC o d’Àngel Sánchez Gozalbo a través de la participació en l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Francesc Martínez i Martínez és un dels principals protagonistes d’aquesta etapa. La seva producció comença amb la miscel·lània folklòrica de Còses de la meua tèrra, que, amb els seus tres volums (1912, 1920, 1947), es prolonga i evoluciona al llarg de la seva trajectòria. Amb aquesta obra, Martínez és el primer autor valencià a elaborar una miscel·lània folklòrica de tradició oral territorialment localitzada, cosa que representa un progrés important. Ara bé, en aquest recull no hi ha un procediment sistemàtic en la classificació i la sistematització de les mostres folklòriques, si exceptuem, en part, l’ordenació de cançons i jocs del tercer volum; es barregen i es repeteixen alguns elements per la falta de rigor; i es literaturitzen les mostres de narrativa popular, amb la qual cosa encara pesa la tradició heretada del període anterior. Aquestes característiques són, de fet, comunes a la resta de l’obra folklòrica, ben especialment en l’Arreplega de llegendes de 1927 i en la seva contribució al Concurs del Llegendari Popular Català de 1929 amb el Llegendari valencià: quan el document recollit era narratiu, Martínez no s’estava mai de transformar-lo estilísticament, fins i tot si això contravenia els criteris estipulats per les bases del concurs. L’aportació teòrica més interessant d’aquest autor és el pròleg a l’Arreplega de 1927, en què exposa un seguit de qüestions d’interès general per al mètode folklòric i tot seguit elabora un repàs biobibliogràfic pels diferents autors i obres que, al seu parer, van tenir alguna cosa a veure amb el folklore —en sentit ampli— al País Valencià. És, per això, la primera ressenya crítica d’història del folklore valencià, encara que el tipus d’obres que s’hi contemplen presenten una gran variabilitat en gèneres i continguts, des del costumisme a l’etnografia passant per la literatura de creació sobre motius folklòrics. Fruit de la combinació de dues de les seves grans passions, el folklore i el cervantisme, publicaria El folklore valenciano en el Don Quijote (1922), un exercici de literatura culta i popular comparades a través de les quals Martínez demostrava la utilitat de l’estudi del folklore en tant que podia ser d’ajuda per esclarir passatges obscurs de l’exegesi del Quixot, i, per tant, dignificaven aquest tipus d’estudis. Seria el primer llibre valencià dedicat a comparar folklore i literatura i, pel to i les característiques, podria haver arribat a prendre un caràcter historicogeogràfic que mai no s’esdevingué. Francesc Martínez també tindria un paper central en la recerca folklòrica gestionada des de la Secció d’Etnografia i Folklore del Centre de Cultura Valenciana, de la qual era president. Coordinà l’elaboració d’un qüestionari folklòric sobre el folklore nadalenc que, tot i el poc èxit, generà unes mínimes preocupacions folklòriques des de la institució. Així mateix, aconseguí que personalitats importants de la folklorística catalana del moment, com Rafael Patxot o Rossend Serra i Pagès, esdevinguessen membres corresponents del Centre i, per tant, mantinguessen un contacte directe amb la principal institució cultural de la València del moment. Va ser també gràcies al Centre que Martínez treballaria colze a colze amb Adolf Salvà, amb qui exerciria una mena de mestratge i protecció davant l’elit cultural de València. Martínez sembla abastar gairebé tots els camps possibles en què el folklore valencià podia tenir presència, des del pas per Lo Rat Penat i l’excursionisme al Centre de Cultura Valenciana i el Llegendari Popular Català, a la participació en diverses revistes i en la premsa periòdica, a més dels seus treballs individuals. El paper nuclear d’aquest autor, a més, ve dotat d’una dimensió fins llavors inèdita i no prou valorada. La dedicació al folklore en tota l’amplitud, també etnogràfica; la recol·lecció del folklore a partir d’un territori concretament localitzat; l’estudi teòric i bibliogràfic del folklore i el respecte d’uns mínims en la metodologia i en la procedència oral dels textos recollits; l’aportació també a nivell quantitatiu; la difusió dels seus coneixements, la vinculació amb personalitats de fora del País Valencià i la participació en les obres i les institucions esmentades... tot plegat significa que no es podria parlar de l’actualització del folklore valencià ni aquest període tindria la importància que té per a la consolidació i la institucionalització de la matèria si no fos per Francesc Martínez i Martínez. Per la seva banda, Adolf Salvà i Ballester representa que va ser possible una tradició dins d’aquesta folklorística valenciana incipient, en ser el principal continuador de la tasca de Martínez. Amb De la Marina i muntanya (folklore), Salvà elabora un recull semblant a Còses de la meua tèrra; per bé que d’un volum més reduït, la seva contribució és més encertada metodològicament, i estilísticament és més sintètica i abstracta que la del seu mestre. La conservació de l’obra de Martínez en la seva biblioteca, anotada i comentada, demostra que Salvà el seguia primmiradament, amb recel i atenció alhora, i ampliant-lo o corregint-lo, quan ho creia convenient. Si hem parlat d’una institució referent per al folklore a la ciutat de València, el Centre de Cultura Valenciana, la ciutat de Castelló no seria menys amb la Societat Castellonenca de Cultura; és més, aconseguiria uns majors i millors resultats amb la implicació directa i sovint entusiasta dels seus membres. Gairebé des de la creació l’any 1919, la SCC comptà amb un Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura que albergaria articles i recerques de tota mena, sobretot relacionats amb les comarques septentrionals valencianes. El BSCC fou l’eina principal de la gestió i la difusió de la recerca en la institució, i és així que es van coordinar uns treballs de camp semblants als que volgué emprendre la Secció d’Etnografia i Folklore del Centre de Cultura Valenciana, però amb major èxit. Sota la direcció i la revisió teoricometodològica d’Àngel Sánchez Gozalbo es crearien dos qüestionaris, sobre paremiologia i sobre oracions populars, basats en els equivalents creats per a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i fonamentats explícitament sobre la Völkerpsychologie, és a dir, creats amb l’objectiu últim de la recerca d’uns materials que permeteren la caracterització psicològica dels pobles: per primera vegada des d’una institució valenciana es demostraven uns coneixements teòrics que superaven les apreciacions intuïtives i s’homologaven a una teoria de base europea. Els qüestionaris tindrien una resposta considerable, continuada, variada i qualitativament adequada, que s’anà publicant periòdicament en el BSCC entre 1920 i 1930. Aquell any deixarien de publicar-se els qüestionaris, potser per esgotament de les respostes, i no se’n renovarien la temàtica o els gèneres de recol·lecció més enllà dels gojos. A banda, en el BSCC destaquen les publicacions sobre paremiologia de Gaetà Huguet, de caire molt divulgatiu, i sobretot de Joan M. Borràs, un projecte extens però aturat l’any 1954, amb una quantitat de parèmies de col·lecció pròpia molt nombrosa, tot i que no se n’evidencià un tractament semàntic, contextual o que seguís qualsevol altra tipificació. L’inventariat paremiològic ha estat una pràctica que ha gaudit de tota una tradició paral·lela al folklore i que té un altre exemple en el recull del Refraner valencià d’Estanislau Alberola i Manuel Peris (1928). En conjunt, la tasca gestionada des del BSCC fou molt reeixida, si comparem amb el Centre de Cultura Valenciana. Hi havia una base folklòrica molt clara i desenvolupada, i actualitzada per als coneixements teòrics del moment; els criteris marcats van ser respectats pels col·laboradors; i els qüestionaris aconseguirien moure a la recerca folklòrica alguns dels principals prohoms de l’òrbita de Castelló en aquell moment: Ángel Sánchez Gozalbo, Carles Salvador, Joan M. Borràs, Gaetà Huguet, Salvador Guinot, Manuel Betí, Ricard Carreras, Josep Pascual Tirado o Joan Baptista Porcar, entre molts altres. Les altres institucions en què el País Valencià tindria representació durant aquests anys estarien administrades ja des de Catalunya: l’Obra del Cançoner, d’una banda, i el Llegendari Popular Català, de l’altra. En el primer cas, van aportar materials procedents del País Valencià els germans Joaquim i Just Sansalvador i Cortés, tant en concursos com en una missió pel Comtat l’any 1924; Joan Just i Josep M. Roma, en missió per les comarques valencianes del nord, l’any 1927; Eduard López-Chávarri, amb un petit recull de cançons enviat com a resposta a l’encàrrec que se li féu amb la primera lletra de convit de l’OCPC (1922); i un recull anònim presentat l’any 1924 a concurs. Just Sansalvador, format a Barcelona al costat d’alguns dels encarregats de l’OCPC, presentaria a concurs diversos cançoners centrats en el seu poble, Cocentaina, i la seva comarca, el Comtat: Recull de cançons populars valencianes, Cançoner infantil de Concentaina i Cançoner general valencià. Després, amb l’ajuda del seu germà Joaquim, també músic, elaborà un recull extensíssim de cançons i melodies de tots i cadascun dels pobles del Comtat, entrevistant-se amb gran nombre d’informants i en situacions diverses. La missió Just-Roma de 1927, tot i ser quantitativament menys extensa que la dels germans Sansalvador, presenta un interès divers. Malgrat un enfocament inicialment esbiaixat que posava de manifest els prejudicis d’aquests músics catalans cap al folklore valencià, van ser capaços de posar-se en contacte amb un gran nombre d’informants, entre els quals alguns dels intel·lectuals que també col·laborarien en la SCC; anotarien diverses cançons a partir de l’observació directa del fet folklòric; i inclourien un petit cançoner d’Oriola, no previst en la missió, fruit de la recerca de Joan Just uns anys abans, quan hi va viure i treballar. Per últim, el recull de López-Chávarri, fruit de l’únic encàrrec a un valencià en aquella primera lletra de convit de l’Obra, adreçada a diversos músics i institucions, posava de manifest el contacte d’aquest autor amb Lluís Millet i amb Felip Pedrell i testimonia les relacions del músic valencià amb folkloristes i institucions de Catalunya. De l’altra institució catalana on aparegueren materials valencians, el Llegendari Popular Català, només cal afegir, al que ja s’ha dit sobre Francesc Martínez, que hi hagué una preocupació constant dels seus promotors, sobretot Rafael Patxot i Rossend Serra i Pagès, perquè hi hagués representació valenciana. Així s’explica la presidència del primer concurs per part de Francesc Martínez i, també, l’aportació de la folklorista catalana Sara Llorens al tercer concurs (1929) amb una col·lecció de Llegendes alacantines que amagà al seu mestre, Serra i Pagès, segurament com una sorpresa que ell ja no gaudiria, per la seva mort abans que el concurs fos resolt. L’aportació de Sara Llorens es deu a uns informants bolullencs que treballaven les seves terres a Pineda de Mar. Llorens, igual com faria amb la resta de la seva obra, sembla elaborar la transcripció de les narracions a partir d’anotacions taquigràfiques, bo i convertint-les lingüísticament a una mena d’estàndard valencianocatalà que facilités la comprensió a Catalunya i no través en excés la normativa fabriana. L’arribada de la dictadura franquista (1939-1975) marcarà profundament l’etapa següent, fins el punt que hem considerat que les dates d’inici i final del règim són les que condicionen el conjunt de la producció folklòrica, en uns casos per la subjecció, en altres per la contestació, i en qualsevol cas per circumstàncies purament cronològiques, cosa que coincideix amb la descripció del període equivalent a les Illes Balears. Els esforços institucionals del període anterior s’estroncaren i cessaren la major part de recerques folklòriques, a la qual cosa cal sumar la mort de Francesc Martínez i d’Adolf Salvà als anys 40. Durant aquesta etapa, serà el folklore musical el que aconseguirà una major atenció, en bona mesura perquè serà promogut des de les institucions franquistes com una manera de folkloritzar la diversitat cultural a l’estat espanyol i relegar a un àmbit familiar, local i d’entreteniment la cultura vehiculada en les altres llengües que s’hi parlen. La institució més representativa d’aquest tractament del folklore per part del franquisme és la Sección Femenina, que, a través dels Coros y Danzas, promourà el folklore descontextualitzat del seu territori d’origen, seleccionat i manipulat perquè la seva execució no contradigués els idearis del règim. La recol·lecció que es duria a terme es feia amb l’objectiu de detectar les essencialitats de la nació espanyola a fi de detectar-ne la unitat, cosa contraproduent tenint en compte la diversitat de llengües i cultures existents i, doncs, l’esforç que calia fer en la selecció i la difusió d’uns models determinats. L’Instituto Español de Musicología, en canvi, no aniria tan orientat a la difusió d’un model sinó a la pura recerca. Hereu de la tasca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, va promoure concursos i missions folklòriques ben semblants. A diferència, però, de la institució catalana, ací l’abast territorial era el conjunt de l’Estat, la recol·lecció no es feia en clau lingüisticocultural. Tanmateix, la validesa de les recerques i el rigor són comparables a les de l’Obra del Cançoner. D’entre les 65 missions encarregades a folkloristes de tot l’Estat, n’hi va haver 12 que contenien materials recollits al País Valencià, entre les quals destaquen, quantitativament, les de Ricardo Olmos i les de Manuel Palau. De fet, Manuel Palau esdevindrà una peça central de les campanyes musicals dutes a terme durant el franquisme: molts dels seus alumnes i companys (Ricardo Olmos, Maria Teresa Oller, M. Dolores Sendra, Antonio Chover, Salvador Seguí...) l’acompanyarien en la recerca i haurien format part de les recerques de la Sección Femenina o de l’IEM-CSIC. Però ací hem destacat la figura de Palau, sobretot, arran de la fundació de l’Institut de Musicologia i Folklore (1948), adscrit a la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació Provincial de València. Des d’aquest Institut organitzaria campanyes de recerca musical que prendrien, finalment, un sentit territorial i cultural valencià; i, malgrat que l’organisme s’adscrivia a la Diputació Provincial de València, les col·laboracions i recerques s’estengueren arreu del país. Els resultats d’aquestes recerques serien publicats en tres èpoques en els Cuadernos de música folklórica valenciana, iniciats l’any 1950 i amb un últim volum, si més no de moment, de l’any 2013. Qui millor representaria la continuïtat i ampliació del projecte de Manuel Palau seria Salvador Seguí. Becat per l’Instituto de Estudios Alicantinos, Seguí, que ja havia participat en les recerques coordinades per Palau en l’Institut de Musicologia i Folklore, començaria per recórrer les comarques valencianes meridionals amb un elevadíssim nombre d’informants i l’aspiració d’elaborar un cançoner comarcalment representatiu. El resultat seria el Cancionero musical de la provincia de Alicante (1974). Va ser aquest projecte el que el va empènyer a elaborar-ne un d’equivalent per a cada província, i, novament becat, però aquesta vegada amb col·laboradors, mamprendria una recerca semblant que donaria lloc al Cancionero musical de la provincia de Valencia (1980) i al Cancionero musical de la provincia de Castellón (1990). En conjunt, obres de grans dimensions, territorialment representatives i fonamentades sobre una recerca de fonts orals extensa i de procedència diversa. Al costat d’aquestes campanyes musicals, poc o molt vinculades amb el règim, sorgiria tot un altre tipus de recerca folklòrica ja no institucional, sinó individual, esperonat per un esperit crític i gairebé contestatari en tant que representaria tot allò que el franquisme volia fer desaparèixer. Parlem de l’obra de Manuel Sanchis Guarner i d’Enric Valor, enarborades sobre un esforç constant de dignificació de la tasca folklòrica i del component valencianista i d’autoafirmació que hi anava directament vinculat. Sanchis i Valor col·laborarien a reconstruir la identitat valenciana a través dels referents i del pes simbòlic de la literatura popular, amb una gran càrrega científica, en el primer cas, i literària, en el segon, que contribuiria a dotar la matèria del prestigi que havia estat perdent a causa del biaix ideològic que el franquisme s’esforçava a aplicar-hi. Manuel Sanchis Guarner va ser un dels més grans intel·lectuals valencians del seu temps, com demostrà en els diversos camps que va conrear: història, lingüística, dialectologia, folklore... un veritable humanista que s’havia format amb l’escola de Menéndez Pidal a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i que col·laboraria ben estretament amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear. Aquesta formació, unida a la tutorització que exercí sobre ell un dels prohoms de les darreres dècades de la Renaixença valenciana, el canonge i historiador Josep Sanchis Sivera, i al seu propi compromís cívic amb el poble valencià, el dotarien d’una base d’alt nivell per enfrontar-se a les diverses qüestions que volgué abordar al llarg de la seva trajectòria, i ben especialment en el terreny folklòric. A diferència de molts dels folkloristes valencians precedents, Sanchis ja no seria autodidacte sinó que comptaria amb la fonamentació teoricometodològica que li proporcionaria el treball de camp dialectològic i lexicogràfic de la seva formació, que també tindria en la cultura popular un camp de conreu que els dialectòlegs i lexicògrafs havien comprès que calia no desatendre en les entrevistes. És a través d’aquesta base teòrica que Sanchis identificarà el folklore amb una generació i una classe social determinada, no urbana i reclosa en l’àmbit popular, cosa que li permetrà formar un objectiu bàsic en la seva recerca i en les obres que publicaria: d’acord amb la Völkerpsychologie, definir la personalitat dels valencians com a poble. L’obra que millor representa aquest objectiu, per la tria de materials i per l’estudi inicial, seria Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1983), que constitueix, alhora, el seu projecte folklòric més gran, genuí i reeixit. El conjunt de les seves publicacions sobre literatura popular presenten un to alhora divulgatiu i erudit, d’un gran rigor metodològic i de gran amenitat. Estan elaborats d’una manera similar: Sanchis parteix sempre de tots els reculls de folklore previs i aporta materials nous de les seves pròpies entrevistes, cosa que implica un afany totalitzador del folklore valencià i una voluntat perllongada en la seva obra de classificar, ordenar i estudiar tots els materials existents per aconseguir perfilar amb més exactitud aquesta personalitat valenciana. Després d’una anàlisi aprofundida dels seus treballs hem arribat a la conclusió que, en el fons, Sanchis té en ment un projecte de país amb la seva obra; vol dotar els valencians d’una infraestructura i d’una simbologia en l’imaginari i en el folklore que havia estat insuficient fins la seva aparició. I això sense deixar de reivindicar les recerques fetes per folkloristes valencians previs a ell mateix. En aquest sentit cal destacar la revisió, ordenació, adaptació i difusió de Còses de la meua tèrra i del seu autor en Coses de la Marina, la meua comarca (1970), un treball amb què recuperava la tasca del folklorista alteà i la donava a conèixer als valencians en un moment clau per al reviscolament de l’activitat cultural i política del país. L’altre aspecte que cal agrair a Sanchis Guarner és, en el seu discurs continuat sobre la importància de l’estudi i la recol·lecció de la literatura popular, el fet d’haver aconseguit que Enric Valor s’interessés per les rondalles i en fes recol·lecció i literatura. L’obra folklòrica d’Enric Valor es concentra en la rondallística, un gènere que no havia rebut una gran atenció per part dels folkloristes valencians i, de fet, que mai no s’havia presentat sota un format de rondallari —recordem que les Rondalles del poble de Francesc Badenes no era un recull de rondalles, sinó una versificació de materials narratius de diversos gèneres. L’obra rondallística d’Enric Valor comença als anys 50 i pren la forma definitiva en l’Obra literària completa (1975-1976). Encara que les rondalles van experimentar canvis importants per la literaturització amplificada d’estil realista, els arguments es mantindrien intactes, així com el respecte de Valor per una llengua acostada a l’oralitat però alhora estrictament normativa. A més, Valor va proporcionar diverses dades sobre la recol·lecció, des del lloc de procedència a algunes notes sobre els informants, cosa que ens permet definir-lo, d’acord amb Oriol (2011), com un literat-folklorista. La importància d’Enric Valor, però, traspassa la pròpia recol·lecció, que, per se, no és especialment extensa (un corpus total de 36 rondalles). El fet que la seva obra dotés el valencianisme i la literatura d’uns espais simbòlics i mítics contribuïa a fer de la rondalla un element de reivindicació nacional. Però, a més, als anys 80, amb tots els canvis culturals, legislatius, escolars i sociolingüístics del final de la dictadura i l’inici de l’etapa democràtica, Valor esdevingué un home-símbol gràcies, en part, a la promoció en centres educatius i cursos de formació i renovació pedagògica. Sent l’obra de Valor una de les poques de la literatura valenciana que podrien adreçar-se al públic infantil —tot i que estaven escrites per a un públic adult—, sobretot gràcies a les adaptacions de Rosa Serrano, aquests materials s’utilitzarien a l’escola per a l’ensenyament de la llengua catalana i, alhora, aprofitarien perquè els mestres fossen conscients de la importància i la utilitat de la recol·lecció folklòrica, que experimentaria un creixement espectacular a partir dels anys 80. Enric Valor seria el principal model i referent per a diverses generacions de valencians que, emulant la seva pràctica, contribuirien a eixamplar el gruix de reculls folklòrics, especialment rondallístics. Conclusió L’estudi d’aquestes aportacions ens permet constatar que hi ha un buit significatiu pel que fa als estudis crítics sobre la història de la literatura popular valenciana en conjunt. La major part dels treballs crítics sobre aquests temes se centren en l’anàlisi particular d’una obra (de vegades, parcialment) o d’un folklorista. Són treballs poc abundants i no sempre estudien els reculls des d’una perspectiva diacrònica o en relació amb els contextos que poden explicar els fets folklòrics. Els folkloristes més estudiats són Enric Valor i, seguit de lluny, Francesc Martínez i Martínez. Sobta, sobretot, l’escassa atenció a l’obra folklòrica d’una figura tan coneguda com Manuel Sanchis Guarner, de vital importància per a la renovació del discurs folklòric al País Valencià. És igualment preocupant la desatenció per part de la crítica folklòrica de les campanyes musicals valencianes, en concret l’aportació valenciana a l’Obra del Cançoner i les diverses campanyes folkloricomusicals dutes a terme durant el franquisme. Malgrat aquesta mancança bibliogràfica, amb el nostre estudi hem constatat que entre 1873 i 1975 hi ha un volum de publicacions, autors i institucions considerable, digne de ser estudiat i suficientment quantiós per traçar tendències i observar connexions amb els diversos aspectes descrits. Tot i que el gruix de reculls no sempre és abundant, sí que és suficient per a la recerca. Des d’un punt de vista qualitatiu, en general, l’aportació és variable i sempre es pot justificar dins d’una pràctica més àmplia, d’una tendència generalitzada amb una certa tradició o, en alguns casos, dins d’unes coordenades individuals clarament determinades per diversos aspectes biogràfics o historicosocials. En definitiva, la història de la literatura popular valenciana entre 1873 i 1975 es presenta irregular i diversa, però d’un gran interès per a investigadors, folkloristes i literats. Amb el seu estudi, podem resseguir trajectòries i moviments, descobrir autors, obres i institucions que, en conjunt, han estat elements clau per al desenvolupament lingüístic i cultural del País Valencià.