La música clàssica contemporàniauna perspectiva sociomusicològica

Resumen

La tesi doctoral La música clàssica contemporània: una perspectiva sociomusicològica combina, en les seues pàgines, el desenvolupament d’una investigació sociològica amb un seguit de reflexions teòriques i epistemològiques. El seu autor, Xavier Mas i Sempere, aborda consecutivament la música clàssica contemporània, les divisions i les definicions de la música i el boirós espai entre la ciència, l’objectivitat i la veritat. Tot plegat, per acabar responent la pregunta que obri la investigació: quina és la presència i el tractament de la música clàssica contemporània a l’estat espanyol. Els primers capítols serveixen per explicitar l’epistemologia del treball, els objectius de la tesi i la delimitació de l’objecte d’investigació. A continuació, i després d’una breu discussió sobre la ciència i el mètode, es fa esment de la metodologia. En aquesta ocasió, es combinen tècniques quantitatives i qualitatives i es fa ús, respectivament, d’anàlisis estadístiques, anàlisis de contingut i anàlisis de discurs. Tot seguit, s’explicita el marc teòric que servirà de bastida per als apartats empírics. Són fonamentals, en aquesta ocasió, els autors clàssics de la Sociologia i la Musicologia (Max Weber, Theodor Adorno, Bruno Nettl i John Blacking). Les aportacions de Pierre Bourdieu –especialment els seus conceptes de camp, capital cultural i distinció– constitueixen les ferramentes teòriques més imprescindibles. No es perden de vista, emperò, les quatre grans branques de la Sociomusicologia contemporània: l’estudi de la música as social meaning, as social identity, as social interaction i as commercial and industrial process. Entre els objectius secundaris de la tesi figura la proposta d’una nova estructuració i definició de la música. Els termes música despersonalitzada i música participativa –oberta i tancada– configuren una aportació conceptual que es duu a terme sota els plantejaments teòrics de Jesús Ibáñez. El corpus empíric està conformat per quatre grans apartats on s’estudien, consecutivament, les programacions d’orquestres i auditoris, els col·lectius artístics –compositors, intèrprets, docents, gestors culturals i públics–, els mitjans de comunicació –revistes, premsa, ràdio i televisió– i les empreses de difusió –discogràfiques i plataformes en streaming–. Els resultats ens mostren uns auditoris copats, principalment, per la música del segle XIX i de la primera meitat del segle XX. El notable volum d’estrenes contrasta amb la modesta presència de la música de la segona meitat del segle XX. Es vincula, això sí, la música més actual amb l’aparició de dones compositores i de música d’arreu del món. Entre el col·lectius podem percebre el conflicte existent entre els creadors i els públics. En cada cas, emperò, s’assenyalen responsables diferents. Existeix, encara més, la noció de caducitat del format concertístic actual i la necessitat de replantejar les noves posades en escena. En els mitjans de comunicació, la presència de la música clàssica contemporània va vinculada a l’especificitat del mitjà, és a dir, quan més massiu és menys espai ocupa. La presència a les plataformes de difusió és ben notable i, especialment en streaming, assoleix un protagonisme inèdit. La música clàssica contemporània, que va nàixer per qüestionar el sistema, ha acabat en dues posicions extremes: bé expulsada i obviada o bé plenament assimilada dins l’àmbit més exclusiu i esnob. D’aquesta forma, la vessant crítica i contestatària original d’aquestes obres es dilueix dins un compartiment, convenientment estanc, on pot exercir el rol de música de gran prestigi i reservada per a les elits –culturals– més exclusives, selectes i amb major capital cultural institucionalitzat. Econòmicament, així, s’aprofita fins la darrera opció monetària que ofereixen els segles XX i XXI. Socialment, es possibilita l’emergència d’una nova elit –més minoritària i elevada, encara– que es reconeix en el context del consum, la comprensió i el gaudi d’aquestes noves formes musicals. Aquesta situació ha provocat, en l’àmbit dels públics, l’establiment d’una cosmovisió basada en la sacralització de la música. L’absència de ferramentes que els permeten descodificar la música més enllà del seguiment d’una melodia, provoca que s’establisca un tall. Una escletxa que provoca, finalment, que no se senten apel·lats per aquesta música i que no puguen aproximar-se a les noves músiques, sense l’apriorisme del prejuí i amb la guia que els ajude a entendre el procés històric, social i intel·lectual que hi ha sota les noves formes de fer música.