Entre natros i mosatrosrepresentacions socials, discursos agraris i discursos mediambientals al Delta de l'Ebre i l'Albufera de València

Resumen

Des de les últimes dècades del segle passat els treballs empírics constaten que els límits naturals al creixement (Meadows et al., 1972) han sigut traspassats (Garcia, 2004). Això ha suposat un increment de la consciència mediambiental i ha donat lloc a la recerca de respostes de diferents tipus. Moltes d’aquestes respostes estan emmarcades dintre de les polítiques neoliberals que concilien desenvolupament econòmic i sostenibilitat i, d’aquesta manera, neguen el conflicte ecològic. Entre aquestes solucions està l’establiment de determinats espais en els que es pretén preservar la naturalesa: els Parcs Naturals en són una mostra. En la seua versió neoliberal, l’esmentada preservació no implica cap modificació substantiva de les regles que imposa el desenvolupament econòmic capitalista. D’aquesta manera, el concepte Parc Natural, es converteix en una aplicació del binomi ‘desenvolupament sostenible’, un oxímoron en el que es juxtaposen dos termes contradictoris —en termes globals i, sovint, en termes locals—: desenvolupament econòmic capitalista i sostenibilitat mediambiental. Aquesta investigació l’objectiu principal de la recerca ha sigut analitzar, des d'una perspectiva comparada, les representacions socials i els discursos mediambientals i els discursos agraris a l'Albufera de València i al Delta de l'Ebre. Aquests parcs naturals es troben a l’Estat espanyol i són uns aiguamolls ubicats als últims trams d’uns rius que desemboquen a la mar Mediterrània. Per tal d'analitzar els discursos socials sobre aquestes àrees protegides, hem adoptat dos paradigmes teòrics: la sociologia agrària i l'ecologia política. En primer lloc, les àrees d'estudi proposades tenen una característica comuna que afecta la conservació - el cultiu de l’arròs. El discurs mediambiental emanat per la pagesia, però, sols pot entendre’s des de les seues raons i lògiques pràctiques. Aleshores, esbossem un paradigma teòric, basat en la sociologia agrària, que explica l’evolució i perspectives de l’agricultura familiar i la forma en què l'agricultura ha sigut subsumida al capital (Alfonso, Arribas i Ortí, 1991). D'aquesta manera la pagesia ‘depèn i és explotada per les institucions financeres i urbanes (Gaviria, 1975: 48). Per tal de comprendre els discursos mediambientals, al capítol 5, ens centrem, en primer lloc, en el substrat sociohistòric de la percepció dels problemes mediambientals. En segon lloc, dibuixem una matriu epistemològica que ens permet contextualitzar tant els desenvolupaments teòrics i metodològics, i les qüestions ètiques i polítiques, pel que fa a les diverses interseccions entre el coneixement científic, les Ciències Socials i l’Ecologia. Aquesta classificació, proposada per Rodríguez Victoriano (2002), ens permet ubicar la nostra recerca. L'anàlisi presentada s'inscriu en l'ecologia política. Des d'aquest lloc s’assenyala la contradicció estructural entre l'ecosistema del planeta terra que és finit i la tendència d'acumulació del capital que és infinita. Des d’aquesta perspectiva, resulta necessària una transformació global de les maneres de producció i també de les formes de socialització, dels universos simbòlics, dels estils de vida, dels usos del coneixement científic. En el capítol 6, fem un breu resum de la sociogènesi de les àrees protegides. A més, s'analitza per què la conservació és sovint representada en termes relativament no problemàtics, progressistes i per què hem de desafiar aquests supòsits còmodes preguntant per què el creixement més dramàtic en les àrees naturals protegides a tot el món es va produir entre mitjans de 1980 i mitjans de la dècada de 1990 - quan les polítiques neoliberals estaven en ascens (Brockington, Igoe i Duffy, 2008). D'acord amb Büscher, Sullivan, Neves, Igoe i Brockington (2012), cal pensar en la conservació neoliberal com una amalgama d’ideològica que ens informa de la premissa que la natura pot ser '' salvada'' només per la seva submissió al capital. El que McAfee (1999) ha esclarit encertadament amb la frase "vendre la naturalesa per a salvar-la”. Aquesta investigació s'ha realitzat a partir d'una anàlisi sociològica construïda sobre una metodologia qualitativa, amb la utilització de les tècniques de grups de discussió i entrevistes en profunditat, i adherint-nos a la perspectiva de l'Escola de Qualitativisme Crític de Madrid, prenent com a referència els treballs d’Ortí (1986) Alonso (1998) i Callejo (2001). Entre desembre de 2009 i juny de 2014, es van dur a terme 58 entrevistes en profunditat amb diferents actors socials: agents de desenvolupament local; tècnics i tècniques medi ambientals; organitzacions mediambientals; acadèmics i acadèmiques; treballadors i treballadores industrials; treballadores i treballadors domèstics; empresaris i empresàries; gerents i directius i directives; treballadores i treballadors autònoms: i representants dels sectors tradicionals (camperols, caçadors i pescadors). El material empíric, que va ser utilitzat per capturar les posicions ideològiques, va ser completat per l’anàlisi de dos grups de discussió. Un amb individus pertanyents als sectors socials que desenvolupen activitats tradicionals o modernes als voltants de l'Albufera, i altre amb membres compromesos de sectors socials vinculats a la conservació del Parc Natural de l'Albufera. Basat en l'anàlisi i interpretació de les dades, la investigació contextualitza opinions i actituds , així com reconstruccions discursives de les experiències dels subjectes. Les troballes identifiquen les posicions ideològiques dominants en relació amb el medi ambient relacionats amb els processos de modernització de les societats Ebrenca i valenciana. A més, aquests materials empírics revelen les dimensions principals dels conflictes ecològics i socials subjacents a aquestes posicions, centrant-se especialment en els parcs naturals. L'anàlisi dels discursos s’ha complementat amb l’explotació de dades de diferents enquestes que tractaven temes mediambientals realitzades per: el Centre d'Investigacions Sociològiques, l’Enquesta Mundial de Valors i l’Eurobaròmetre. Així mateix, s’han analitzat bases de dades que tracten el nombre i extensió d’àrees protegides al món, a Europa i a l’Estat espanyol. I, finalment, hem examinat els cens agraris - 1999 i 2009 - duts a terme per l'Institut Nacional d'Estadística, així com diverses bases de dades relacionades amb el mercat de l'arròs.