Sebastià Juan Arbóde la realitat viscuda a la ficció narrativa. Anàlisi d’un desarrelament en la literatura catalana

Abstract

Sebastià Juan Arbó inicia la seva trajectòria literària amb la publicació de L’inútil combat, l’any 1931. S’inicia una primera etapa en què el novel·lista confegeix la seva obra a partir dels trets identificatius de la novel·la contemporània i amb una veu pròpia que visibilitza les terres de l’Ebre, un espai fins aleshores desconegut en el marc geogràfic de la narrativa catalana. Des d’una ingent i perseverant vocació d’escriptor, Arbó participa de l’ambient literari i intel·lectual que nodreix tot un món cultural que quedarà estroncat amb l’arribada de la guerra civil i del seu desenllaç. Demostrar com es produeix aquesta acceptació gradual de l’obra arboniana en el context dels anys trenta i com l’escriptor s’introdueix en tot aquest engranatge literari és un dels objectius d’aquesta tesi. És evident, i així s'ha volgut demostrar també, que el conflicte bèl·lic situa Arbó en una cruïlla que condiciona la seva concepció vital i literària. De la seva acceptació tàcita del nou sistema polític que sembla palesar el canvi de llengua i del posicionament que adopta vers ell el sector més bel·ligerant de la cultura catalana se'n desprèn un arraconament que es veurà traduït en una manca d'atenció cap a la seva obra de postguerra. No és agosarat, doncs, dir que hi ha una clara penalització en aquest viratge i que Arbó n'haurà de pagar un preu elevat fins ben bé avui dia. És per això que considero primordial establir quines són les directrius que condueixen la seva escriptura narrativa des de la postguerra fins als anys vuitanta, quins són els seus encerts i quins els seus límits, quin és el procés evolutiu de la seva narrativa i com, a partir de les respostes obtingudes, es defineix, o més aviat es redefineix, aquesta obra. Val a dir, doncs, que per establir i sintetizar els paràmetres de la novel·lística arboniana cal analitzar-ne tot el conjunt perquè només així adquireix sentit un univers recurrent que amplifica i enriqueix el corpus literari i personal de Sebastià Juan Arbó, malgrat que de vegades pugui limitar-ne la creativitat i l'originalitat. En aquest sentit, considero que un estudi íntegre de l'obra arboniana impedeix establir una discriminació lingüística de la seva novel·lística i, per tant, tant la narrativa catalana com la castellana són objecte d’anàlisi en aquesta tesi. De la mateixa manera, en el conjunt novel·lístic destaca la presència de dos mons antagònics que acaben fusionant-se en el sentiment de l’escriptor i que exemplifiquen els canvis i el sistema de vida a què es veu sotmesa la societat de la primera meitat del segle XX. Les terres de l’Ebre i Barcelona són els espais des dels quals l’escriptor articula la seva obra. Cal, doncs, endinsar-se també en la narrativa ebrenca i en la narrativa urbana, i estudiar-les amb la mateixa profunditat. No hi ha només un Arbó, i d’aquí sorgeix l’interès per saber com s’ha de llegir i d’interpretar la seva producció de postguerra i quina és la part essencial que ha perviscut en ell. En definitiva, el silenci al voltant de la novel·lística posterior als anys quaranta, i que sembla arranjar-se tímidament a partir de les obres publicades a finals dels seixanta, evidencia la necessitat de completar aquest buit de crítica narrativa que, fins a l’actualitat, desequilibra el conjunt d’estudis realitzats entorn del conjunt literari arbonià. Consegüentment, l’objectiu principal d’aquesta investigació és escatir la rellevància de la figura i de l’obra de Sebastià Juan Arbó en el context cultural i literari català de la seva època, però també en el context literari espanyol com a escriptor català que escriu en castellà sobre temes autòctons. I per fer-ho cal recórrer a una anàlisi reflexiva que incideixi en aquells aspectes que configuren la totalitat de la seva novel·lística i li atorguen plena identitat en la literatura contemporània. Per al desenvolupament d’aquesta tesi s’ha partit d’un mètode empíric, basat en el recull de dades hemerogràfiques i bibliogràfiques que s’ha completat amb el corresponent tractament crític, interpretatiu i valoratiu, sempre emmarcat en un context històric, de pensament cultural i personal, i d’evolució de les formes literàries. Perquè en Arbó, l’escriptura és també una excusa per plantejar tots aquests elements conjunturals i, per tant, cal establir un diàleg constant entre l’escriptor i la seva obra. En aquest sentit, l’estudi, més enllà de l’eix cronològic i narratològic, avança amb la voluntat de trobar la projecció vital i ideològica en la seva producció literària. La interrelació, doncs, plantejada com a sistema per descobrir com la biografia modela l’obra, a través d’un fil cronològic inevitable. Altrament, en la realització del treball he accedit a diversos fons d’escriptors i d’editorials de l’època (Tasis, Riba, Guansé, Bladé i Desumvila, Salvat, Cruzet-Selecta, Boix i Selva), entre ells el de Sebastià Juan Arbó, i arxius personals (Balada, Sales). La consulta de les relacions epistolars mantingudes entre el novel·lista i els seus coetanis és significativa perquè ajuda a definir un temps i unes actituds que esdevenen rellevants per entendre la figura i la consideració que rebé l’escriptor, sobretot a partir dels anys quaranta. Així mateix, remarcó també la consulta de fons orals mitjançant l’entrevista a crítics de valor que encara ara en recorden una relació directa. Finalment, la realització d’aquesta tesi m’ha permès confirmar i ampliar els objectius plantejats inicialment. En primer lloc, es corrabora que, a mitjan anys trenta, Arbó gaudí de la consideració de la crítica catalana que reivindicà la novetat de la seva proposta narrativa i la seva adscripció a la realitat ebrenca. Contràriament, la crítica a partir dels anys quaranta es caracteritza per fer una reivindicació constant de la narrativa ebrenca inicial, feta en llengua catalana, que deixa entreveure l’esgotament formal i temàtic que es desprèn de la seva novel·lística posterior. En segon lloc, es fa palesa la lluita constant d’Arbó pel reconeixement de la seva obra, enllaçada amb una necessitat de pervivència professional. Consegüentment, el canvi de llengua i l’acceptació implícita del règim franquista a través de la seva relació, sempre literària, amb determinats personatges que hi són afins i de la seva vinculació a la premsa oficial (La Vanguardia i ABC) provoca el rebuig i posterior silenci respecte de l’escriptor i de la seva producció posterior, fins i tot, quan retorna a l’ús del català. Aquest distanciament de la cultura catalana s’escurça, però, a partir dels anys seixanta, coincidint amb una nova generació que accedeix a Arbó a través de la seva obra ebrenca i, generalment, en castellà. En tercer lloc, l’anàlisi de diferents elements que es reiteren en tota la narrativa entorn de l’Ebre (relats emmarcats, episodis històrics, recreacions antropològiques i folklòriques) permet concloure que la novel·lística arboniana presenta des dels seus inicis una voluntat descriptiva del món de vida (físic i humà) d’aquestes terres. Aquest interès evoluciona i transforma l’element costumista de la primera etapa, en una eina essencial per reafirmar la seva pertinença a un món particular i la seva funció de salvaguardar-lo a través del seu llegat literari. En quart lloc, l’evolució novel·lística d’Arbó exemplifica un canvi de visió personal que es tradueix en la construcció d’unes identitats narratives que permeten entreveure l’aproximació a una escriptura autoficcional. Així, des de L’inútil combat fins a Tino Costa es confirma la voluntat i la necessitat del novel·lista d’expressar la seva preocupació per l’ésser humà a partir d’un sentiment de crisi existencial de què ell mateix participa i que és el mirall de la realitat que el circumda. Quant als personatges del segon cicle ebrenc exposen un procés de maduració personal que sorgeix de la necessitat d’entendre el sentit de l’existència humana, però també de sobreviure en un món subjecte a canvis constants i al record dels enfrontaments bèl·lics viscuts. En cinquè lloc, l’anàlisi de l’aportació espacial d’Arbó en la seva novel·lística demostra des del primer moment aquesta voler transferir al relat una memòria geogràfica, antropològica i històrica. Molt relacionat amb aquest aspecte, l’optica realista que aplica l’escriptor en la seva narrativa ebrenca aproxima una mirada força crítica del poble com a entitat social, resta idealització als espais i permet confegir una imatge versemblant. Tot plegat, es relaciona amb un cronotop en moviment que s’accentua en la novel·lística dels anys seixanta i que ajuda a entendre l’evolució d’aquests espais i dels comportaments col·lectius que hi interaccionen. De la mateixa manera, en les novel·les urbanes, també hi ha un cronotop que transporta a una Barcelona d’època, la de finals del segle XX fins a la dècada dels quaranta, i que, a través d’uns espais concrets, permet resseguir fidelment la història geogràfica, cultural, social, moral i emocional de la ciutat, però també de l’escriptor. Fet i fet, doncs, hi ha un reconeixement topofílic que va més enllà de l’espai i que explica la imperiosa necessitat de comprometre-s’hi a través d’una escriptura quasi documental. En sisè lloc, l’estudi complet de la narrativa arboniana permet afirmar l’existència d’uns trets identitaris en les seves novel·les que, més enllà del canvi de llengua i d’escenari, conformen el corpus literari d’Arbó. Em refereixo a la presència del signe tràgic i fatalista, la sensació d’estrangeria, la soledat de l’individu, la figura de la mare, el sentiment de pietat, l’entramat de personatges secundaris que confegeixen un paisatge humà ben definit, la constatació de les injustícies socials o la presència reiterada de marques intertextuals.. Ara bé, també es produeixen noves aportacions: la introducció d’una estètica fulletonesca, un acostament a la novel·la històrica, l’assumpció de la tradició de la ciutat maleïda, actualitzada en el context d’entreguerres, o la incorporació d’un discurs metaliterari. Finalment, en setè lloc, s’observa una absència de compromís d’Arbó respecte de la realitat social i política que l’envolta, que respon a una actitud de prevenció i cautela cap al règim franquista. Amb tot, la seva novel·lística i també la seva activitat com a articulista esdeven reflex autèntic dels seus interessos culturals i del seu discurs moral. Tot plegat ens porta a confirmar que tota la producció literària estudiada en aquest treball s’erigeix en portaveu del seu autor, en testimoni del seu pensament, transformat en matèria narrativa, i en la línia de sinceritat que ell mateix reclamava tan vitalment com literàriament.