Tendències de la novel·la catalana del segle xxi

Abstract

Aquest estudi extreu les tendències literàries que sobresurten en el panorama novel·lístic en llengua catalana del segle XXI a partir de l’anàlisi de set eixos definidors i característics d'aquesta narrativa: la relació temàtica amb la crisi identitària, la incertesa i la manca de sentit general; la plasmació de la quotidianitat i el context immediat per mitjà de personatges amb actituds i patologies molt properes als individus coetanis; la inclusió normalitzada del fantàstic en textos de temàtica i ambientació realistes a través del gènere del realisme màgic o el neofantàstic; l’auge del mètode de la fragmentació discursiva mitjançant diverses tècniques que trenquen amb la coherència, la lògica i la uniformitat; l’increment en l’ús de la pràctica metaliterària, és a dir, aquella narrativa que es refereix a ella mateixa; la tendència creixent a l'elaboració de narracions d’autoficció, en què l'autor s'introdueix de manera parcial dintre de la història, generalment a partir de la primera persona narrativa, i la forta instauració del formalisme literari, que es fa visible en obres que avantatgen la forma (el com) al contingut (el què). De fet, s’ha posat de manifest que la problemàtica al voltant de la crisi identitària i la manca generalitzada de sentit relliguen tots els punts característics de la novel·la catalana actual, per tal com sintonitzen amb un context sociocultural ambigu, relatiu, inestable i incoherent basat en el desconeixement i la falta de veritats supremes, tal com radiografien, a grans trets, les obres recents. En aquest sentit, la inexistència de garanties, la deslegitimació de la ciència i el dubte persistent sobre la realitat provoquen la irrupció de punts de vista irracionals i estranys que trepitgen el terreny del fantàstic. Així mateix, la pèrdua de valors absoluts i de veritats úniques i la concurrència de metarelats generen la fragmentació discursiva, que s’apercep en textos híbrids, heterogenis i multiformes, de manera correlativa a la fractura del subjecte. A més a més, es tracta d’un entorn desmoralitzador que no segueix un guió racional i lògic i que, amb això, ha propiciat que l’individu i l’autor tendeixin a centrar la mirada en el fet literari intern en detriment d’allò extern. Per això, s’observa un increment dels relats metaliteraris, focalitzats en la pròpia literatura; autoficcionals, versats en la figura de l’autor, i formalistes, cenyits a l’estructura, el llenguatge i el text. La metodologia que ha seguit aquest estudi s’ha basat, primerament, en la tria d’una desena d’autors objecte d’estudi, que fossin nascuts a partir de la dècada dels seixanta i amb representants de gran part de les zones de parla catalana. Totes les obres escollides havien de ser d’aquest segle i havien de complir el requisit de la qualitat literària, establerta a partir de les crítiques que cadascuna ha generat i de la meva lectura personal, comparada i contrastada amb obres precedents cronològicament o procedents d’altres països. Així mateix, els autors escollits havien de tenir un cert ressò entre la crítica i els lectors entesos arran de la qualitat dels seus escrits i de les ressenyes literàries que han suscitat. A més a més, les seves obres havien de ser representatives del període estudiat, ja que, partint dels seus elements literaris, havien de col·laborar a extreure els nuclis d’interès de la novel·la catalana del segle vigent. És així com els escriptors escollits han estat: Vicenç Pagès Jordà, Manuel Baixauli, Joan-Lluís Lluís, Albert Sánchez Piñol, Jordi Puntí, Joan Benesiu, Sebastià Alzamora, Marina Espasa, Marta Rojals, Joan Todó, Mar Bosch, Albert Forns i Alicia Kopf, amb les novel·les "Els jugadors de whist", "La felicitat no és completa", "L’home manuscrit", "La cinquena planta", "Les cròniques del déu coix", "La pell freda", "Maletes perdudes", "Gegants de gel", "Crim de sang", "La dona que es va perdre", "Primavera, estiu, etcètera", "L’altra", "L’horitzó primer", "Les generacions espontànies", "Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)" i "Germà de gel". És, doncs, un llistat d’escriptors que inclou veus més consagrades de la literatura catalana però també d’altres molt més recents que han despuntat amb força i han merescut els elogis de la crítica. Així, doncs, amb l’objectiu de recollir tot el contingut possible de cadascuna de les obres estudiades, s’ha dut a terme un mètode analític versat en el buidatge exhaustiu de cada novel·la per mitjà d’una lectura molt curosa que permetés introduir-se de ple i entrar en diàleg amb els textos, així com també s’han realitzat entrevistes als autors en relació amb qüestions temàtiques i formals que han permès ampliar els raonaments sobre la seva obra. En aquest punt, és molt necessari tenir el suport i la fonamentació de tot el ventall de crítica que cada obra ha suscitat, amb el propòsit d’abastar àmpliament tots els aspectes formals i argumentals que en derivin. També, s’han pres en consideració els estudis literaris de la narrativa de final de segle XX, en la mesura que ha inspirat, de forma directa, les noves formes literàries, sobretot la literatura etiquetada com a postmoderna. A més, s’ha resseguit la teoria literària més recent de la mà d’estudiosos com Víctor Martínez-Gil, Jordi Marrugat, Vicent Simbor, Carme Gregori, Antoni Isarch o Anna Esteve, però cal apuntar que és, encara, molt dispersa i no compta amb assajos desenvolupats i generalistes que focalitzin completament la literatura catalana d’aquest segle atesa la contemporaneïtat del període. Per aquest motiu, aquest treball pretén situar-se darrere dels crítics i investigadors -anomenats anteriorment- que han dedicat esforços a analitzar la narrativa catalana a cavall del segle XX i XXI i, sobretot, d’aquells que han començat a investigar els trets propis de la narrativa que s’està fent ara i dels seus escriptors assenyalats, amb el propòsit d’encetar una temàtica d’investigació encara molt verge en relació amb els estudis en literatura catalana: una panoràmica de la narrativa del nou mil·lenni, amb la inclusió d’autors i autores molt joves i rellevants que han començat a ressaltar en els últims anys. Amb tot, aquesta tesi és tan agosarada com necessària, ja que qualsevol estudi sobre un moment o camp concrets de la literatura exigeix un punt de partida, una primera teoria a rebutjar, acceptar, ampliar o millorar. Sense aquesta primera indagació el moment literari no existeix, és pla i invisible, i els elements innovadors i de qualitat que van emergint s’oculten darrere d’una teoria ja traspassada que no els defineix. Són autors i obres mereixedors d’aparèixer en bibliografies de referència, en les aules universitàries i, fins i tot, en el cànon literari més recent establert per lectors, editors, llibreters, crítics i mitjans de comunicació. De fet, aquest estudi permetria, si fes falta, revisar el cànon, actualitzar-lo amb la producció actual. És, per tant, un projecte amb continuïtat que mira al futur, que vol servir de base per als futurs estudiosos que indubtablement s’hauran d’enfrontar a aquesta “nova” literatura. Així i tot, cal apuntar que aquest no podrà ser un estudi exhaustiu o una teoria definitiva, sinó que serà totalment revisable, atès que se centra en unes obres concretes -malgrat que representatives i destacades de la nova narrativa- i examina un període que tot just ha complert dues dècades, per poder parlar amb un criteri concloent. Tanmateix, com s’ha explicat, es tracta d’un treball amb voluntat significativa que vol ampliar i donar continuïtat als estudis de la literatura catalana més enllà del segle XX, per mitjà d’un endinsament exhaustiu i escrupolós en les noves formes, temàtiques i motius emprats, que deriven, sempre, de la literatura anterior. També, en definitiva, té la voluntat d’introduir veus literàries recents, innovadores i de qualitat en el marc dels estudis literaris i les aules universitàries, ja que, en última instància, aquestes veus permeten enriquir i dotar de complexitat, varietat i continuïtat la narrativa catalana.